dimarts, 27 de desembre del 2016

El llibre dels secrets



Crida 91 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Llibre


Era dissabte i el cel lluïa més blau que mai al petit poble de Liliput. Bé, petit per a nosaltres, perquè des dels ulls dels seus habitants era el llogaret més gran que mai havien pogut imaginar.

Feia només uns minuts que les campanes havien repicat i la Plaça Major era plena de gom a gom.
Una cosa terrible acabava de passar: havia desaparegut el “Llibre dels Secrets de Liliput”, l’oracle on sempre acudien quan necessitaven respostes.

El “Gran Llibre”, com també l’anomenaven, restava en un vitrina sobre l’altar de la petita Ermita de Montalegre i era custodiat pel gos més gran vist en aquelles contrades. Un Chihuahua que algun “peus grans” havia abandonat al néixer.
Les veus dels petits habitants, totes juntes, semblaven la sirena d’un cotxe de bombers demanant pas. Cridaven, anaven amunt i avall, es posaven les mans al cap, cadascú deia la seva fins que es van posar d’acord. Havien d’actuar i sense badar.

Feia dies que havien trobat petjades gegants. Eren ells, havien tornat. I aquesta vegada no es podien quedar de braços plegats.
Van decidir seguir les petjades marcades a la terra humida. Les passes els van portar a la Cova Prohibida. Aquell cop no van tenir por d’entrar. Era fosc, molt fosc, però la llum daurada, que feia brillar la portada del Llibre, els va servir de guia.
Un cop al costat de l’apreciat objecte, els habitants de Liliput van posar en pràctica el seu enginy. Es van agafar tots de les mans de tal manera que van teixir una xarxa amb els seus petits cossos. Els més forçuts eren al capdamunt i van fer caure el llibre a la “xarxa”. Fora, un carretó fet de troncs els esperava i, un cop carregat el seu tresor, el van fer rodar fins l’ermita.

De nou al seu lloc, però què podrien fer perquè cap homenot els hi pogués tornar a robar? Només hi havia una cosa que a aquells monstres els feia marxar i era el fum d’aquelles fulles grogues que els habitants de Liliput cremaven davant de casa per fer saber a tothom que eren feliços, que alguna cosa bona els estava passant. Els gegants no ho podien suportar.

Des d’aquell dia, sempre es pot veure una foguera de fulles grogues davant la porta de l’ermita. I el Llibre...encara segueix allà.


dimarts, 13 de desembre del 2016

Avarícia, #booktour2016 de "Els llops ja no viuen als boscos" de Teresa Saborit



Avui, dia de Santa Llúcia, he tingut un regal. El llibre “Els llops ja no viuen als boscos” de Teresa Saborit (XI Premi 7lletres, 2016, Pagès editors) ha fet parada en el meu bloc mentre fa el seu Booktour 2016.

“Avarícia” és el títol del conte que la Teresa ha volgut fer-me arribar en primícia. Només començar a llegir-lo, ha estat no poder parar fins arribar al final.
L’autora ens presenta una història que, malauradament, no ens és estranya encara que ens esgarrifi. La narració és des de la visió d’una nena, la Clara, que a pesar de tenir només 9 anys ja té la vida planificada i lligada a unes exigències professionals que no són pròpies de la seva edat.
És ella mateixa qui ens narra el que li toca viure i, sense gairebé adonar-se’n, també ens explica el que passa pel seu cap i no s’atreveix a dir.
La Clara viu acaparada per una sofisticada vida que no li pertoca, en la que el més important és la seva imatge, el seu pes, guanyar diners o fer-los guanyar als seus pares... i que tothom vegi la seva cara a les façanes dels edificis de les principals ciutats del món.
La Clara es vol convèncer, en molts moments, de que allò és el més normal perquè ella és especial. I l’autora ens ho presenta en forma de reflexions de la pròpia protagonista envers a la festa d’aniversari de la seva amiga, a la que no podrà assistir.
Durant tota la narració, la Clara busca justificacions a la seva forma de viure però mai qüestiona les decisions dels seus pares.
Arriba a creure que ella ja no és una nena. Com pot ser, si només té 9 anys? Com pot ser, si no sap el que és jugar ni embrutar-se al parc saltant bassals d’aigua?

“Avarícia” ens apropa, també, l’egoisme d’uns pares que no volen veure més enllà dels seus desitjos i que no tenen en compte que deixar de viure el que a cada edat pertoca, comportarà uns problemes més endavant. A ells només els importa la fama i moure els fils d’una “nina” que mai no podrà ser feliç.
La lluita interna que sent la protagonista, encara que a vegades de forma involuntària, i la seva fal·lera per intentar trobar justificació a tot el que ha de fer, deixarà a la Clara sense la infantesa que aviat trobarà a faltar.
El comportament dels seus pares i de la representant l’aboquen a fingir, a mentir i a créixer de cop en un món on cada moment que es viu és una font d’experiència.
En el camp de la moda, la dansa, la música o en qualsevol disciplina en la que, desmesuradament, una criatura destaqui s’hauria d’actuar amb tanta cura com perquè no perdés res del que li pertoca:

“- Es perdrà un munt de classes...
- I què? És una oportunitat única... Ja estudiarà quan sigui gran... A més a més, és ella qui vol fer-ho!...”

Per moments, la Clara se n’adona del que està deixant de fer però ràpidament s’ho treu del cap pensant que ella no és com els altres i, per suposat, no volent desil·lusionar als pares.

He hagut de mirar diverses vegades l’edat de la Clara i he imaginat aquella “dona amb cos de nena” com una titella en mans d’adults, a la que la pressió psicològica i la manipulació, tant física com mental, la fan ballar al so que no toca.

És un text ben explicat, planer, entenedor i colpidor. Tots podem veure i sentir la Clara i la seva vida interna.
I amb un llenguatge dolç, com el que hauria de ser propi d’una nena de 9 anys, ens transmet tristesa, solitud i malenconia.

Em quedo amb ganes de saber més de la Clara. De saber que passa durant els seus viatges publicitaris i voldria ajudar-la a sortir del cau en el que viu abans no arribi a l’adolescència. Els problemes greus ja són a tocar.

Enhorabona, Teresa. I gràcies pel privilegi de permetre’m llegir-ho.
Espero amb ànsia el moment en que pugui tenir la resta de contes.

Ah! Per cert, la propera ressenya d’un nou conte serà demà dia 14 de desembre al bloc de la Xus Mas:


dimarts, 6 de desembre del 2016

Carlota, t'estimo!

Crida 90 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Funeral





La Carlota era una nena molt petita quan la seva àvia va morir.
Dels pocs anys que havien compartit en guardava un record confús. A vegades pensava que tot allò que encara la feia somriure, ho havia imaginat després de mirar tantes vegades aquelles fotografies en blanc i negre. O, qui sap, potser ho havia anat construint amb les històries i les vivències que li explicava la seva mare.

Sempre l’havia vist asseguda en una cadira, prop de la taula o a la terrassa d’aquell àtic lluminós.
Jugaven a jocs de taula, dels que no calia moure les cames.
La Carlota decidia si jugaven al parxís o al joc de l’escala, a l’àvia sempre li estava bé.

Res semblava diferent en el petit univers de la Carlota. Però no era així. L’àvia tenia menys ganes de jugar i cada dia passava més hores al llit. Cada tarda, quan la nena arribava de l’escola, el primer petó era per a la seva “iaia”.

Un dia de finals de setembre, quan la Carlota va tornar a casa, es va trobar la mare asseguda al costat del llit de l’àvia. Al veure la nena, va eixugar-se una llàgrima que li acariciava el rostre i li va dir que s’acostés.
L’àvia quasi no obria els ulls però va somriure al notar que la seva néta era allà. Amb dificultats li va dir:
- Carlota, t’estimo.

Aquella nit la respiració de l’àvia s’escoltava des de l’habitació de la nena i la llumeta de la seva tauleta de nit il·luminava tènuement la cambra. La Carlota, com sempre, va resar i es va adormir.

El dia següent no va ser com els altres. La mare de la Carlota la va despertar i la va ajudar a vestir-se. Li va dir que no hi havia escola, que havien vingut els seus cosinets del poble i que passaria un parell de dies a casa seva. Li va semblar estrany, però era massa petita per aquell moment.
Volia veure l’àvia, però li van dir que havia vingut el metge i que no podia entrar. La porta de l’habitació gran era tancada.
Va sortir de casa i no va mirar enrere.
Tot just després del funeral , els pares la van anar a buscar a casa dels cosins, i a l’entrar a casa i respirar aquella tristor, la Carlota es va posar a plorar.