dilluns, 5 de juny del 2017

Navegant juntes



A la vora de la mar érem, encara. Tot just havíem de començar el viatge. Tot estava preparat. Les bosses amb la roba i les viandes pels dies que havia de durar aquell festejament eren al nostre costat, esperant que les embarcacions que acostumaven a acompanyar-nos fins al vaixell, ens vinguessin a recollir. Agafades de la mà, i amb la vista fixada a l’horitzó.

Portàvem molts dies preparant la sortida. No era un viatge qualsevol. Era el nostre primer viatge com a parella, el que marcaria un abans i un després.

Havíem citat a la família més propera de cadascuna de nosaltres. Mai ho fèiem. Sempre ens acomiadàvem a casa. Sabien que érem dues molt bones amigues que s’ho passaven bé juntes. Avui volíem que sabessin que ella era la meva dona i jo la seva.

Anàvem vestides de blanc, com les veles de la nostra nau. Un somriure nerviós ens il·luminava la cara. A partir d’avui ja no ens hauríem d’amagar més.

Els pares i germans van arribar, i la barca que ens acompanyaria al vaixell també. Els parents ens miraven estranyats i a la vegada contents perquè intuïen la nostra felicitat.

A l’arribar al vaixell, vam veure els nostres noms escrits a la vela més gran i un t’estimo que es podia llegir des de la costa.

Allà ens rebia l’encarregat de formalitzar la nostra relació. La família es mirava i somreia. En el fons tothom sabia que la Mireia i jo ens estimàvem d’una manera diferent que amb la resta de companyes de l’escola.

Tot va ser relaxat, bonic... Tenim la millor família del món i la naturalitat amb la que van rebre la nostra decisió va fer més dolç el moment.

El casament va ser tal i com sempre l’havia imaginat: Amb la persona que estimava i envoltada dels que sempre em farien costat.

Que afortunades érem!

Un cop acabada la festa, tothom va tornar a port. I la Mireia i jo vàrem salpar cap a les Pitiuses, per posar inici a la nostra vida en comú. I ho vàrem fer tal i com sempre celebràvem les qüestions importants: navegant juntes.