diumenge, 25 de gener del 2015

Nosaltres no som “normals”

-Deixa’t portar. No miris enrere.
-Creu-me, aquest món ja no és el que era. 

Amb aquestes paraules en Rot intentava consolar la Missi. Ells havien estat sempre fidels servidors dels senyors de la casa. Mai havien tingut una queixa. Se sabien necessaris i volguts a la vegada.
Però d’això ja feia molt temps, massa. Els senyors ja no hi eren. Ni ells, ni cap dels que havien conegut. Ara, els “Metals” dominaven aquell món.
Un món on el cel ja no tenia color, on la terra era estèril. Tant, com ho eren ells mateixos.
L’aigua no corria pels rius, i tampoc la necessitaven.
L’aire era espès i ells no el respiraven. 

Aquell era el món que havia quedat després de la Gran Revolució de les Màquines. Per a molts, ja era suficient. No entenien de temps ni de sentiments.
Però per a la Missi i en Rot era insuportable. Ells tenien cor, tenien ànima. Eren els únics del model 123A que havien pogut sobreviure fent-se passar per “normals”. 

Ara, ja prou!
Buscarien un lloc on començar de nou o desfer-se junts i per sempre.
Cap d’aquells monstres els separaria ni els dominaria.
Potser, a l’altra banda de l’horitzó vermell, no seria foc el que trobarien i podrien tornar a ser ells.
Caminaven, un al costat de l’altre, segurs de que els esperava un present millor. No tenien pressa, el seu futur ja havia arribat.
 
 

dissabte, 17 de gener del 2015

Una cova amb finestra

Vaig tard, cansat, i quasi sense saber que dir. Però és la primera crida de l’any i no la vull deixar escapar. Trec les ungles, m’estiro, arronso el nas i ja hi sóc de nou. 

Fa dies que no surto del cau. Faig i desfaig. No em falta de res. Em cuiden prou.
Però jo segueixo mirant per la finestra. 

Què hi ha allà fora que m’interessa tant? No sé. Potser el cel, potser uns ocells que passen i m’entretenen. Potser imagino que hauria estat de mi si aquell dia no m’haguessin recollit. Potser sento miolar i imagino que em parlen a mi. Potser només és per veure passar el temps i no sentir-me tancat. 

És així la meva vida, i prou que ho sé. I és la millor que podria tenir segurament. Però quan deixo volar els meus pensaments, imagino poder sortir i entrar com si res anés amb mi. Com si fos tan normal, com si la porta pogués obrir tot sol. 

A vegades una ombra sembla que em crida. Una ombra que em segueix i que vull atrapar. Una ombra que no em deixa mai. Li dic que si vol podem ser amics. Ella no diu res, només somriu i desapareix quan menys ho voldria. 

Sempre atent, i sempre aquí. Tancat...a vegades sol...i mirant per la finestra.

dilluns, 5 de gener del 2015

Nit de Reis

Tuitpoema publicat a Twitter.
Avui i sempre, no paris de donar corda...


Nit d Reis,
llum, il.lusió.
fantasia, imaginació.
Els més petits
tenen frisança,
els grans esperança.
Anhels d confiança