dimarts, 29 de novembre del 2016

La Dama Blanca

Crida 89 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Espill



El sol encara intentava treure el nas entre la boira del matí, quan la Dama del llac apareixia d’entre els matolls que vorejaven l’aigua.
Duia les seves robes blanques, sempre molles per les vores, com regalimant la tendresa de la matinada.

S’apropava a la casa on ell vivia i li somreia des de la finestra.

Després, com cada dia, arrencava a córrer i se submergia en les aigües cristal·lines i fredes que feien d’espill a les muntanyes.

L’escena es repetia dia rere dia. En Joan creia que sempre el perseguia el mateix somni. O, qui sap, potser no ho era. Però quan es desfeia dels llençols, i tapat amb aquella manta vella obria la porta, només imaginava unes petjades a la terra humida del portal.

Un capvespre de novembre, quan les fulles dels arbres es tornen d’or i, fins i tot, un xic de vent les fa ballar, en Joan va decidir atrapar el seu somni... Feia massa temps que estava sol.

Va preparar la cambra com si ell fos dormint. Un sac de pomes feia veure que era el seu cos tapat fins una carabassa que representava el cap i que va cobrir amb la seva gorreta de llana. Sempre dormia amb ella,  per no tenir fred als pensaments.

En Joan es va amagar a l’armari del fons deixant una escletxa per on poder mirar. I passà la nit en vetlla.

A la matinada, el so conegut de les delicades passes de sempre es van tornar a sentir. En Joan, va obrir els ulls com  a taronges i va sortir a buscar-la.

Només va trobar un vestit blanc estès com una catifa davant seu. I el vent del Nord va fer dansar, més que mai, les fulles daurades d’aquells bonics pollancres.

En Joan, seduït per aquella música que només ell era capaç d’escoltar, es va anar endinsant dins l’aigua del llac i va notar com el cos nu, suau i blanc de la dona que estimava l’abraçava i el duia cap al fons.

No va témer res. Li era possible respirar. No estava sol. Per fi...no estava sol.

I des d’aquell dia, la muntanya segueix mirant-se a l’espill del llac, on cada albada, en Joan i la Dama blanca xiuxiuegen la seva cançó. 



dilluns, 21 de novembre del 2016

El seu Molí particular

Crida 88 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Molí



Com cada dia des de feia 20 anys, tot just el rellotge marcava les 6 del matí, es vestia amb una bata blava i es cordava les bambes. Entrava al bany per rentar-se la cara i es feia un monyo amb els seus cabells rinxolats. Li era més còmode per treballar.

S’escalfava un cafè que ja havia deixat fet la nit anterior i recollia els estris de l’armari del passadís.

Caminava uns metres i, entre el silenci aparent, separava les cortines vermelles i entrava al pati de butaques.

Aquest matí hi havia més feina que altres dies. La nit anterior havien fet festa grossa. La vedette principal, la que ella sempre havia conegut, havia fet la seva darrera funció.

El confeti s’amuntegava per sobre la tapisseria vermella i el terra era una catifa de colors. L’escenari, amb el teló baixat, deixava entreveure l’escalinata per on, cada nit, descendien els artistes amb les seves plomes i lluentons.

No hi havia música, però ella la seguia tenint al seu cap. Podia escoltar les rialles, els crits provocadors de les actrius quan es remenaven entre el públic, i les cançons que podia taral·lejar sense deixar-se cap nota.

Ella no era cantant ni ballarina, ni sabia tocar cap instrument. Però aquella era casa seva. La Carmina havia nascut allà, filla d’una senyora de la neteja i un tramoista. Aquell era el seu Molí, aquell que anomenaven “El Molino”, aquell que durant un temps va estar tancat però d’on ella no va marxar mai. 
 
Va començar a passar l’escombra recollint tot aquell guirigall. No es podia entretenir. Avui hi hauria sessió especial de tarda. I abans de dinar ja tornarien a ser per assajar. 

Tot d’una va pujar les escales que duien a l’escenari i allà dalt va començar a cantar una de les cançons que “La Maña”  li havia ensenyat.

El director de “El Molino” havia entrat sense dir res. Va seure a la darrera fila i va esperar que la Carmina acabés de cantar. Després ella va seguir passant l’escombra i amb un somriure va mirar a platea i va saludar.






dilluns, 14 de novembre del 2016

Batega aquest cor

Crida 87 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Cor

Avui, teniu aquí el tercer escrit presentat a Vullescriure.cat responent a la crida número 87. Veureu que és un tant estrany, entre relat i poema. Però participar en els reptes de "Vullescriure" em permet no oblidar-me d'escriure en prosa i de provar noves formes.

Espero que us agradi la proposta:




Era un dia qualsevol, d’hora, molt d’hora.
Anava pels passadissos com sempre, caminant sense parar i esperant trobar-se’l com tots els matins.
A l’entrar no havia sentit cap nota. La música no sonava.
Potser era massa aviat i encara no havia arribat.
Però de sobte, la por li va envair el cor.
I si avui no el veia?, i si no el sentia cantar?
No sabia on el podria trobar. Mai havien intercanviat ni una paraula. Només es miraven. Ella escoltava dos minuts la seva veu i continuava caminant amb un somriure.
Ell la mirava de reüll. Cada dia li encertava la cançó. Cada dia la coneixia una mica més.
Ell també l’esperava.

Aquell dia, quan ella va arribar a “l’espai del músic”, el va sentir dir:

- Avui, t’he escrit aquesta cançó...

Batega aquest cor,
i vol escriure.
Escriu aquest camí cap a tu,
sense por,
sense ferides.

Batega aquest cor,
i navega per aigües plàcides,
cap tempesta l’obliga a virar.
Cap onada l’arrossega
fins a la sorra mullada,
ni cap cant de sirena
el fa pensar en no tornar.

Tornar... tornar a on?
Tornar, per què?
Perquè bateguin els cors.

Un far et pica l’ullet.
És l’amic, que ara et fa veure
quin és el teu destí.

Els fantasmes del passat
li volen marcar el compàs.
- No et deixis, cor meu...
   que ara també és teu.

Batega aquest cor!
Que avui, batega per tu!

Mai més es van tornar a trobar.