dissabte, 4 de gener de 2020

JOIES

Crida 142
Temporada 2019/2020 de Vullescriure
Paraula obligatòria: Joieria



Hi ha joies que no es poden comprar, que no trobareu mai en una joieria. Que no valorem prou i no tenim por que ens les robin, tot i que són les més fàcils de perdre.

Hi ha joies que no es venen en la millor joieria, que les fabriquem sense adonar-nos:

L’amistat que neix amb una mirada i que no s’extingeix encara que passin els anys.

Els petons que, lluny de donar-los, els fem sense que mai s’acabin. I els que rebem sense demanar-los.

Les abraçades de més de sis segons, que traspassen la intensitat de l’afecte, de pell a pell.

Les rialles d’un infant quan li fas pessigolles mentre jugues sense presses el dissabte pel matí.

La veu de la mare, tinguis l’edat que tinguis, quan et trobes malament i veus la vida perillar.

La mà que et busca i et troba.

La lluna que mireu junts i que sempre veieu plena.

El neguit aquell que senties la nit de Reis i l’esforç que feia el teu pare per fer-te creure que ells existien.

L’orgull de veure que els teus fills es fan independents i volen del niu, encara que se t’escapi una llàgrima.

Aquella trucada que sona en el moment menys esperat i és amb qui estaves pensant.

Anar a dormir creient que has fet el que havies de fer i no desitjar res més.

La llibertat de poder expressar el que sents i que no et sigui jutjat.

La serenor de poder marxar sense deixar res pendent.

Estimar i saber-se estimat.


dimarts, 26 de març de 2019

Aquí estic jo

Crida 125
Paraula obligatòria: Permís




L’Emma era una dona de 50 anys que, després de dos divorcis i algunes relacions esporàdiques, creia que la mala sort l’acompanyaria tota la vida en això de l’amor.

Vivia en un petit poble de la costa, i a la tardor li agradava passejar amb els peus descalços per la sorra mig mullada. La relaxava saber que la fredor li arribava a tots els porus de la pell i, no tan sols, al cor.

Aquella tarda, mentre les onades s’apropaven sense tocar-la, va fer-se una promesa i, com un mantra, s’ho repetia una i altra vegada.

“No vull demanar permís per viure.
  No tornaré a reclamar comprensió.
  No buscaré, el que em manca, en una altra llar.
  No  desitjaré res més que ser feliç.
  Viuré amb un somriure als llavis.
  Estimaré sense esperar res a canvi.
  Agrairé tot el que em puguin donar.
  Atraparé el sol del migdia”

L’Emma es tornava a sentir lliure, plena d’energia i amb ganes de menjar-se el món. Tornava a estimar-se. Tenia ganes d’arreglar-se, de pentinar-se els rinxols, de posar-se sabates de taló i sortir al carrer sense donar explicacions a ningú.

Caminava pel passeig marítim, amb el cap alt, orgullosa de la seva imatge. No tenia por, no es deixaria vèncer. Ara sí, havia guanyat.


dilluns, 25 de març de 2019

El bell llac

Crida 124

Paraula obligatòria: Llac



En Jaume era un home que ja feia uns anys que havia entrat en la seixantena. Sempre vivint a la ciutat, deia que els seus peus no estaven fets pels carrerons no asfaltats. Li agradava el soroll dels cotxes i caminar entremig de la gent.

La Pilar i el Jaume eren com la cara i la creu d’una moneda. Inseparables, però tant diferents. Ella necessitava l’aire pur i, tot i que ja portava uns anys a la ciutat, no s’acaba d’acostumar a les presses i la indiferència dels vianants de Barcelona.

Avui al Jaume li costava pujar per aquella drecera. La pena li feia les cames pesades. El caminet era estret, tortuós, un terreny lliscós i moll. A una banda la roca escarpada, a l’altra un penya-segat que feia esfereir. Un corriol perillós.

Qui ho diria... Ell, que no li agradava caminar per senders arriscats perquè deia que la por no el deixava gaudir del paisatge. Ell, que tenia fred només marxar l’estiu. Ell, que sempre preferia la platja a la muntanya... Però a la Pilar li devia aquesta sortida.

Ell, en Jaume, avui havia arribat al peu d’aquella muntanya que, en el seu cim, guardava un petit llac adormit, transparent i fred. Un llac on ella, la Pilar, li havia demanat anar tantes i tantes vegades. On ell li havia promès que la portaria un dia. El llac on ara, ella, descansaria per sempre.