dissabte, 24 d’octubre de 2020

La vida, quins instants

I tornem als relats de Vullescriure.cat  Ja estem a la 9a. temporada. Avui, la resposta a la crida 150

 

Tenia por de despertar i que no hi fossis. Tot havia estat tan perfecte!

L’arribada amb un petó i una rosa vermella. La nit de lluna plena. El sopar, d’aquells que no cal ni mirar al plat per anar menjant. Els teus ulls observant-me amb desig. Un recital meravellós, on la veu de la rapsoda em duia un record de moments especials. Un arribar a casa abraçats. Un descansar sense fer-ho, notant la teva pell a tocar de la meva...

He despertat i sí, hi eres. Dormies i t’he estat mirant una bona estona. De sobte has obert els ulls i tot ha estat com abans. Tornàvem a respirar al mateix temps, pausadament, sense presses.

En el meu cap encara ressonaven alguns dels versos que havíem escoltat plegats:

«(…) —¿Per on passa? —Per la plaça
—¿Per on vola? —Per l'escola,
mes la ratxa que passà
escampà llavor exquisida:
alegresa per la vida,
remembrança per demà.»

El nou dia ha estat, com deia la Ma. Antònia Salvà, d’alegresa per la vida. Els camps semblen més verds i el cel més blau. I tot per nosaltres.

Mentre escric aquest nou relat, penso que la vida s’ha de viure com si no hi hagués un demà. S’ha d’anar a totes i viure cada moment amb la intensitat que ens demani el cor. Que la vida és feble però la passió és forta i que només gaudint dels instants s’arriba a la felicitat.

Són moments d’incertesa a l’exterior, de preocupació i desànim, però en el nostre interior podem tenir la fermesa de que només nosaltres podem crear, acceptar , canviar o viure el que tenim davant d’una forma o d’una altra. I optar pel sender negatiu no és intentar el millor camí.

Ara, et torno a buscar amb la mirada. Respiro amb l’amplada dels pulmons i somric.


dilluns, 11 de maig de 2020

Revifada



Vullescriure, temporada 2019/2020
Paraula obligatòria: Cafè


Per mi, l’any comença a l’inici de la tardor. Amb els nous projectes i propòsits.
Com quan era petita i s’inaugurava el curs escolar.
O com ara ja de gran, quan m’encamino de nou a la feina després d’un mes de vacances.
És en aquest moment quan les fulles dels arbres comencen a canviar de color i l’aire, que bufa, mentre vaig amb presses pel carrer, es torna més fred i humit.

El nou primer matí d’aquest any em feia mandra, molta mandra. Havia estat un estiu de mogudes familiars i de molts dies de platja. Tornar a la rutina no era el que més desitjava.

Em vaig vestir amb colors encara d’estiu i unes sabates planes que em recordaven a les que duia una nina que m’havien portat pels Reis dels 6 anys. (És més, actualment, el model d’aquestes sabates porten el nom d’aquella nina, “Mercedites”).
Els ulls em pesaven, el vespre anterior no m’havia pogut adormir fins ben entrada la matinada. I tenia aquella son com quan notes que perds el món de vista.
- Aquesta nit sí que dormiré, em vaig dir jo mateixa.

Caminava per inèrcia, absorta en les meves meditacions. Només pensava en quins dies de pont estaven per venir. I en la migdiada que faria després de dinar tot fent veure que miro la tele.

De sobte, en aquella cantonada del carrer Aragó, vaig respirar profundament, els ulls se’m van obrir com taronges i un somriure se’m va dibuixar a la cara.
Que poc necessitava per canviar el meu estat d’ànim!
Tan sols, l’aroma del cafè recent mòlt que m’arribava des de Ca l’Adroguer. Aquell gairebé perfum envaïa l’aire del meu voltant. Vaig mirar el rellotge. Em sobraven 5 minuts. En tenia prou. Vaig entrar, demanà un de ben curt i al beure-me’l d’un glop vaig exclamar: What else?  


  

dilluns, 6 d’abril de 2020

La senyora del metro

Crida 149 de Vullescriure, temporada 2019-2020
Paraula obligatòria: Lleixiu

Un text que vaig escriure en un d'aquells dies que hi passava tantes estones al metro... 




Aquesta història podria ser real. Possiblement ho és.
Cada dia ho penso quan viatjo cap a la feina amb el metro. Sempre a la mateixa hora i, si fa o no fa, sempre les mateixes cares. Ens mirem i jo imagino la seva vida.
Són les 7 del matí. He pogut seure i, al meu costat, queda un lloc lliure. A la parada següent entra ella, la Marina. O potser no és aquest el seu nom, però jo he imaginat que sí.
A aquella hora i ja camina amb els peus adolorits i els ulls cansats. Com quasi cada dia, se seu al meu costat. Es deixa anar rendida, es posa la bossa a la falda i l’agafa fort. Tanca els ulls i sospira. Les seves mans vermelles fan olor a lleixiu.
Les seves robes estan gastades però són boniques i de bona confecció. Porta un abric d’estètica antiga però d’aquells que duraven tota una vida.
La miro i, entre l’olor a desinfectant, imagino que la Marina havia estat de bona família. Ella s’hauria casat enamorada i possiblement va tenir un fill abans d’adonar-se que es feia gran. Ara, la marca d’un anell en un dit de la mà esquerra em fa pensar que aquell home ja no forma part de la seva vida. Segurament va ser valenta i va decidir viure sense luxes però poder ser ella mateixa. Li toca treballar més del que mai havia treballat. Només ha trobat una feina de neteja en una empresa que obre les portes a les 7 del matí i ella ha de treballar de matinada.
Aquell senyal del dit em fa pensar que no es vídua, crec que hauria seguit portant l’anell. 


Dibuix de Sílvia Morilla