dilluns, 11 de maig de 2020

Revifada



Vullescriure, temporada 2019/2020
Paraula obligatòria: Cafè


Per mi, l’any comença a l’inici de la tardor. Amb els nous projectes i propòsits.
Com quan era petita i s’inaugurava el curs escolar.
O com ara ja de gran, quan m’encamino de nou a la feina després d’un mes de vacances.
És en aquest moment quan les fulles dels arbres comencen a canviar de color i l’aire, que bufa, mentre vaig amb presses pel carrer, es torna més fred i humit.

El nou primer matí d’aquest any em feia mandra, molta mandra. Havia estat un estiu de mogudes familiars i de molts dies de platja. Tornar a la rutina no era el que més desitjava.

Em vaig vestir amb colors encara d’estiu i unes sabates planes que em recordaven a les que duia una nina que m’havien portat pels Reis dels 6 anys. (És més, actualment, el model d’aquestes sabates porten el nom d’aquella nina, “Mercedites”).
Els ulls em pesaven, el vespre anterior no m’havia pogut adormir fins ben entrada la matinada. I tenia aquella son com quan notes que perds el món de vista.
- Aquesta nit sí que dormiré, em vaig dir jo mateixa.

Caminava per inèrcia, absorta en les meves meditacions. Només pensava en quins dies de pont estaven per venir. I en la migdiada que faria després de dinar tot fent veure que miro la tele.

De sobte, en aquella cantonada del carrer Aragó, vaig respirar profundament, els ulls se’m van obrir com taronges i un somriure se’m va dibuixar a la cara.
Que poc necessitava per canviar el meu estat d’ànim!
Tan sols, l’aroma del cafè recent mòlt que m’arribava des de Ca l’Adroguer. Aquell gairebé perfum envaïa l’aire del meu voltant. Vaig mirar el rellotge. Em sobraven 5 minuts. En tenia prou. Vaig entrar, demanà un de ben curt i al beure-me’l d’un glop vaig exclamar: What else?  


  

dilluns, 6 d’abril de 2020

La senyora del metro

Crida 149 de Vullescriure, temporada 2019-2020
Paraula obligatòria: Lleixiu

Un text que vaig escriure en un d'aquells dies que hi passava tantes estones al metro... 




Aquesta història podria ser real. Possiblement ho és.
Cada dia ho penso quan viatjo cap a la feina amb el metro. Sempre a la mateixa hora i, si fa o no fa, sempre les mateixes cares. Ens mirem i jo imagino la seva vida.
Són les 7 del matí. He pogut seure i, al meu costat, queda un lloc lliure. A la parada següent entra ella, la Marina. O potser no és aquest el seu nom, però jo he imaginat que sí.
A aquella hora i ja camina amb els peus adolorits i els ulls cansats. Com quasi cada dia, se seu al meu costat. Es deixa anar rendida, es posa la bossa a la falda i l’agafa fort. Tanca els ulls i sospira. Les seves mans vermelles fan olor a lleixiu.
Les seves robes estan gastades però són boniques i de bona confecció. Porta un abric d’estètica antiga però d’aquells que duraven tota una vida.
La miro i, entre l’olor a desinfectant, imagino que la Marina havia estat de bona família. Ella s’hauria casat enamorada i possiblement va tenir un fill abans d’adonar-se que es feia gran. Ara, la marca d’un anell en un dit de la mà esquerra em fa pensar que aquell home ja no forma part de la seva vida. Segurament va ser valenta i va decidir viure sense luxes però poder ser ella mateixa. Li toca treballar més del que mai havia treballat. Només ha trobat una feina de neteja en una empresa que obre les portes a les 7 del matí i ella ha de treballar de matinada.
Aquell senyal del dit em fa pensar que no es vídua, crec que hauria seguit portant l’anell. 


Dibuix de Sílvia Morilla

dijous, 26 de març de 2020

Senzillament


Crida 145 Vullescriure gener 2020
Paraula obligatòria: Fred


Era un dia de primavera i passejava pel parc. De sobte es va escoltar una veu, que d’entre els arbres ploraners que voltaven el llac, li deia:


- Noia de daurats rinxols, imagina per un moment que pots tenir tot el que t’agradi, com hauria de ser allò que anheles?


La Blanca, que caminava descalça per la gespa, va mirar a banda i banda. No va veure a ningú però les branques que tocaven a l’aigua creaven un espurneig que l’enlluernava. Llavors, sense poder apartar els ulls d’aquella imatge va respondre:



La cervesa, ben freda... el cafè, ben calent.

El caldo de la mare, calentó... el pastís de pinya, que sigui fred.

L’entrepà de llom, a la planxa... l’arròs blanc, bullit.

La carn, ben cuita... la pastanaga, crua.

La nevera, plena... les escombraries, buides.

Les mans, fortes... els peus, lleugers.

La nineta dels meus ulls, marró... la seva, blava.

Les abraçades, a milers... les enveges, no les vull.

El llit, força dur... el coixí, que sembli tou.

Les portes, obertes... les finestres, sense cortines.

Els llibres, a prop... els maldecaps, ben lluny.

Les il·lusions, totes... les pors, cap.

L’aigua del mar, clara... la xocolata, espessa.

La sorra, gruixuda... el vent, en calma.

Els somriures, de veritat... i l’ànima en pau.



Després, va respirar profundament i va seguir passejant.


dissabte, 4 de gener de 2020

JOIES

Crida 142
Temporada 2019/2020 de Vullescriure
Paraula obligatòria: Joieria



Hi ha joies que no es poden comprar, que no trobareu mai en una joieria. Que no valorem prou i no tenim por que ens les robin, tot i que són les més fàcils de perdre.

Hi ha joies que no es venen en la millor joieria, que les fabriquem sense adonar-nos:

L’amistat que neix amb una mirada i que no s’extingeix encara que passin els anys.

Els petons que, lluny de donar-los, els fem sense que mai s’acabin. I els que rebem sense demanar-los.

Les abraçades de més de sis segons, que traspassen la intensitat de l’afecte, de pell a pell.

Les rialles d’un infant quan li fas pessigolles mentre jugues sense presses el dissabte pel matí.

La veu de la mare, tinguis l’edat que tinguis, quan et trobes malament i veus la vida perillar.

La mà que et busca i et troba.

La lluna que mireu junts i que sempre veieu plena.

El neguit aquell que senties la nit de Reis i l’esforç que feia el teu pare per fer-te creure que ells existien.

L’orgull de veure que els teus fills es fan independents i volen del niu, encara que se t’escapi una llàgrima.

Aquella trucada que sona en el moment menys esperat i és amb qui estaves pensant.

Anar a dormir creient que has fet el que havies de fer i no desitjar res més.

La llibertat de poder expressar el que sents i que no et sigui jutjat.

La serenor de poder marxar sense deixar res pendent.

Estimar i saber-se estimat.