dimecres, 22 de març de 2017

Un casament de setembre

Crida 98 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Casament




Feia dies que plovia. Ja se sap, a finals d’agost el temps comença a canviar...
Però aquell any va ploure tant que, fins i tot, l’estadi Lluís Companys, recent inaugurat, es va inundar.

Aquell mateix dia havia anat a buscar el vestit a la botiga de núvies. En sortir amb la capsa del seu vestit de seda salvatge, i una bossa amb tots els complements, una cortina d’aigua envaïa el carrer.
Hi havia anat acompanyada per la seva germana i com varen poder es van aventurar a parar un taxi. Una aixecava la mà quan intuïa una llumeta verda de “lliure”. L’altra no podia fer cap senyal perquè duia les mans ocupades intentant que la pluja no xopés el seu vestit.

Tenia el cor encongit, no havia imaginat el seu casament en un dia de pluja.

Quan un taxi les va veure i va voler parar, van seure, van dir-li on les havia de portar i van iniciar la tornada a casa.
A l’arribar al seu “carrer de soltera”, llavors un passatge sense sortida, el senyor taxista va dir:
- “Las dejo a la entrada de la calle porqué sinó tendré que salir marcha atrás”
- Com diu? Què m’està dient? –va dir la núvia cridant.

Com seria la mirada de la noia i la veu amb la que va fer la pregunta, quan el conductor d’aquell vehicle groc i negre, que se suposa de servei públic, va parar tan a prop de l’entrada de la seva casa, que cap gota va caure a l’apreciada capsa.

El matí següent va aparèixer núvol. Però, com si sabés que aquell dia havia de ser perfecte, no va ploure en cap moment en què la parella de nuvis era a l’exterior.

I al vespre, a l’acabar la festa, un gran Arc de Sant Martí cobria aquell cel de setembre.


dimecres, 8 de març de 2017

Una finestra discreta

Escrit i dedicat al meu pare.
Josep Company i Sal (13/07/1936 - 26/02/2017)




Fa dies que no surt de casa. El seu estat de salut no li permet.
Ha passat de tenir una vida activa a viure cada moment lentament. I tan sols en uns mesos.

Pel matí es desperta amb un petó de la seva esposa que, puntualment a les 9, li porta les píndoles que el faran sentir millor.
Després, reclama que aixequi la persiana de l’habitació. La finestra és gran i, tot i que des del llit no arriba a veure el carrer, sí que pot observar el cel, veure el seu color i jugar a endevinar quina temperatura fa.
Mandreja una mica, tanca els ulls una estona, fins que ella, la mama, li porta la roba que es posarà avui.
- Vinga que no et vull en pijama, -li diu-. T’he portat aquests pantalons de xandall i estaràs còmode. I també la camisa de franel·la perquè no passis fred.
Llavors, amb ajuda, s’aixeca i esmorza al menjador.

Des de la seva butaca veu un munt de balcons i finestres de les cases que, des de Nadal, són part de la seva pel·lícula.

Tot i no tenir Alzheimer, no pot recordar què va sopar ahir, ni gairebé qui va venir a visitar-lo, però sí pot imaginar les històries que deuen estar passant darrere d’aquells vidres o sota aquells tendals descolorits que es veuen moure els dies de vent.

Quan ets al seu costat, et comenta el que veu i el que creu veure. Et fa mirar aquell balcó que té dues bicicletes penjades i et diu que deuen tenir les rodes desinflades perquè no les treuen mai. O t’explica qui viu a cada pis amb tot un grapat de detalls.
Hi passa hores i hores.
Quan es fa fosc, la seva dona passa la cortina i ell s’enfada perquè hi ha pisos que no han encès la llum i es pregunta perquè no han tornat a casa encara.

Diumenge, dia 26 de febrer, des del teu llit, amb tots nosaltres al teu costat, prop d’aquelles finestres... i amb un petit sospir com si bufessis una espelma, vas apagar la teva vida cansada.

Però nosaltres la mantindrem encesa per tu.
T’ESTIMEM PAPA!



diumenge, 5 de febrer de 2017

Els ulls de l'Àlex



Crida 96 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Llança



L’Àlex era un nen de 8 anys. L’Àlex era l’únic fill de la Maria, una noia que havia decidit, després de diversos fracassos de parella, ser mare soltera.

L’Àlex era invident. Havia nascut amb uns ulls preciosos però desconnectats del món exterior.

Quan a la Maria li van explicar que el seu fill mai podria veure el mar, ni el cel, ni a ella, ni res... va ser com si una llança se li clavés al cor.
Va plorar, es va sentir culpable fins i tot d’haver-lo portat al món. Va buscar ajuda, i va tornar a plorar. Fins que un dia es va dir que ella seria els ulls de l’Àlex i li faria descobrir tot el que hi havia al seu voltant. Li faria imaginar com eren els colors, l’alçada de les muntanyes i quan lluny estava el cel.

I així ho feia dia rere dia.

L’Àlex sabia molt bé com era la seva mare. La veia sempre amb els seus ditets i la memoritzava per la oïda i l’olfacte.

Al tornar de l’escola passejaven prop del mar i sempre jugaven al mateix joc.
- Mare, què veus?
- Veig als teus amics que t’estimen.
- I què més, mama?
- Veig cotxes com el nostre plens de persones que no parlen entre ells.
- i tu i jo mama, com és que parlem tant?
- Perquè tu vols saber i jo vull que ho coneguis tot.
- Explica’m com veus avui el mar, mare
- Avui és més salat que mai. Tasta’l.
  Té el color més fosc que de costum perquè hi ha núvols i vol ploure. Escolta’l.
  I està cristal·lí, més net que mai. Olora’l.

- Saps mare? Sóc feliç perquè a través dels teus ulls puc veure moltes més coses que molts dels meus amics.

La mare va somriure i el va abraçar.
 
- Que guapa ets, mama! (li va dir mentre resseguia les faccions de sa mare amb les seves manetes)