dijous, 3 de maig de 2018

La Nit de les Lletres de Vullescriure

Cada any, el cap de setmana abans o després de Sant Jordi, Vullescriure.cat celebra la Nit de les Lletres amb una marató d'escriptura amb els fidels escriptors de la temporada i amb tot aquells que es vulguin afegir.
Aquesta temporada s'ha celebrat el dissabte 28 d'abril, entre les 8 del vespre i la 1 de la matinada.
Un tema cada hora, un relat cada hora...una hora per cada escrit.

Aquí us deixo els meus 5 escrits amb els temes de cada crida. Espero que us agradin.



1a. Crida: Il·lusió

A vegades, quan les coses no surten com jo esperava, tinc por de caure en aquells moments en els que penses que res s’ho val, que ja no cal lluitar, que és millor deixar-ho estar. Però tot de sobte, apareixen motius de sobres per començar de nou, per traçar nous camins, per aixecar el vol una vegada més...

Nous projectes, noves il·lusions que van acariciant-me, que em van seduint. Persones que arriben a la meva vida i altres que sempre les tinc a prop, em fan adonar que res paga tant la pena com viure, estimar, compartir, riure... i per suposat aprendre del que ens va sacsejant pel camí.

Alguns diuen que em costa poc engrescar-me de nou. Jo penso que mai deixo de veure aquell fil d’il·lusió que em fa, sempre, anar endavant.



2a. Crida: Dubte

Aquell matí es va llevar amb ganes de sortir a caminar. Va obrir la persiana i els núvols tapaven els cims de les muntanyes que veia des del finestral. El terra era sec, però el vent movia, amb ganes, els tendals dels balcons que es divisaven a certa distància.

I va començar el seu dilema particular. En Pere, era un noi que sempre pensava les coses quatre o cinc vegades abans de fer-les realitat. Moltes vegades se li feia tard mentre pensava i repassava els seus “I si...?”

- I si surto i agafo fred? I si plou? I si em fa mal el peu? Agafo el paraigua? Truco a algú o vaig sol?...

Aquell matí, després de donar-hi mil i una voltes a tot, es va començar a vestir. De sobte es va sentir un tro que va fer tremolar les parets de la casa d’en Pere. La pluja era com una cortina d’aigua, i en Pere es va seure al sofà a pensar si es feia crispetes o una tassa de xocolata calenta.



3a. Crida: Determinació

- Ho tinc decidit - va dir la Clara -, d’avui no passa, avui li deixo anar el que tinc al cap i ja veurem...

La Clara treballava en un despatx i feia dies que es mirava a una de les seves companyes d’una manera diferent a les altres. Sabia que no tenia parella i anaven juntes a esmorzar. Però mai hauria pensat que se n’acabaria enamorant.

Què podia passar? Que ella no sentís el mateix? No perdria res, perquè res no tenia. I d’aquesta manera es trauria aquest patiment que no la deixava viure per amagar el que sentia.

Avui havia somiat amb ella, i ja no podia esperar més. Havia pres la determinació. Avui li diria que també desitjava esmorzar amb ella els dies de festa.



4a. Crida: Perill

                                  Ian Formiguera Planes
                                          (1970 – 2015)
                Continua volant per les muntanyes. Allà és on vas
                                     escollir viure per sempre.

Així deia l’esquela del nostre amic Ian, un noi del que sempre havíem dit que era “una cabreta lliure, però boja”.
L’Ian havia triat viure i respirar la muntanya. Ell no sentia el perill, ni tenia por. Recorria les crestes més altes i sempre pels camins més complicats. Feia saltar la seva moto de cross com si fos un cavall, fins a arribar als cims més alts.

I repetia sempre a la seva família i als més grans amics:
- Si un dia no torno, deixeu-me allà on hagi mort. La meva vida seguirà a la muntanya encara que no em veieu. Allà és on jo vull ser.



5a. Crida: Orgull

Era un calorós dia de juliol. L’emoció no l’havia deixat dormir. Sort que havia demanat festa a la feina.

Feia uns dies que havien rebut la convocatòria. El seu fill Joan havia tret una de les 400 millors notes, de tot Catalunya, en els exàmens de Selectivitat i eren convidats a assistir a l’acte de lliurament del diploma de “Distinció de les PAU 2017”.

Els seus fills sempre l’havien fet sentir orgullosa. Des de ben petits havien estat uns nens espavilats, carinyosos i molt guapos (clar que pels ulls d’una mare, els seus fills sempre són els millors). Però en aquest cas, no era un fet únicament subjectiu.

El gran, ja era enginyer i tenia la seva vida encarrilada. El petit, ara seria un estudiant de medicina, un estudiant amb bones notes i molta vocació. Només pensar-ho i un somriure li apareixia a la cara sense adonar-se’n.

Aquella tarda es va empolainar com si anés de casament, i va marxar ufanosa del braç del seu fill.
En aquella sala de l’auditori hi havia sobredosi d’orgull de tots els familiars dels guardonats.
Quan va escoltar el nom del seu fill i el va veure recollir el seu diploma, no va poder evitar que una llàgrima li llisqués per la galta. Allò també era felicitat






dissabte, 3 de març de 2018

El telescopi

Crida 113 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Astrònom




Sempre li havia agradat mirar les estrelles. De petit volia comptar-les, i feia morros quan es perdia entre els números. Però ho intentava i ho tornava a intentar fins a quedar-se rendit.
En Pau, el nen més petit de la família, havia heretat la curiositat de l’avi i volia ser astrònom com ell. 

Només arribar a la masia dels avis a la Cerdanya, els feia un petó, posava el nas enganxat al vidre de la gran finestra i anava assenyalant, una per una, totes les estrelles que era capaç de veure, dient noms que ell s’inventava per a cada una d’elles.
Uns anys passaren i aquell cap de setmana havien pujat al poble tots els néts. L’únic avi que els quedava, havia mort el divendres.
Mentre anaven arribant i tots preparaven, entre llàgrimes, les paraules que dirien en el funeral, es va anar fent de nit. En Pau, es va acostar al finestral principal. Havia nevat i els vidres s’entelaven amb facilitat tan sols amb la respiració del noi. Va aixecar la vista i va veure el cel més nítid que mai.

Llavors, va pujar al pis de dalt, on el seu avi tenia el petit observatori. Era allà on feia uns articles meravellosos sobre la grandiositat d’aquell Univers.
En Pau els hi feia llegir. Li agradava escoltar amb quanta passió, el seu avi, li explicava perquè brillaven els estels o com eren de grans encara que ell tan sols veiés petits punts de llum que mai s’apagaven.
En Pau va entrar a l’estudi i es va dirigir al mig de la sala, on hi havia un potent telescopi que, només amb el permís de l’avi, es podia tocar.
A l’apropar-se va veure una targeta penjada d’una de les nanses que feien girar aquell aparell tan preuat. Hi havia escrita una frase:

“És per a tu Pau, el meu Petit Príncep” 


  

dilluns, 26 de febrer de 2018

A tu, papa



Sembla ahir i ja fa un any. Era un dia net i clar i no feia tan fred com avui, però el cor se’ns va gelar a les 17:50 d’aquell diumenge.

Feia moltes hores que no sentíem la teva veu ni obries els ulls per mirar-nos, però seguies allà i podíem escoltar la teva presència. A la tarda vas començar a marxar, poc a poc, deixant anar en cada sospir una mica de la teva vida, la que sempre estarà amb nosaltres.

La teva respiració, cada vegada més espaiada, ens feia pensar que ja era la darrera, però quan ho va ser de veritat ho vam saber immediatament.

El darrer sospir va ser el més petit de tots, el més suau, el més dèbil i el que va enviar-nos més amor. El teu adéu va ser plàcid i dolç, i en aquell instant vaig escoltar el silenci més gran que mai havia escoltat. Va ser un silenci diferent, es va parar el teu cor i per uns instants, en la teva habitació, el temps també es va parar.

Avui, que pensem en aquells moments i que ja hem construït records d’un temps sense tu, penso en tot allò que no podré oblidar perquè forma part de la meva vida i observo el que és més important per a mi, i són les coses que em vas ensenyar sense ni adonar-te’n.

Em vas ensenyar a ser forta, a arriscar-me, a viure i a llençar-me a l’aigua sense saber nadar. Tu mai tenies por.

Diuen que en el físic m’assemblo a la mama però que sóc molt com tu. Potser per això ens barallàvem moltes vegades i després se’ns passava tot amb un somriure.

Et trobo faltar molt i encara crec que hi seràs quan arribi a casa teva. Però agraeixo els darrers dies que vaig poder passar amb tu, quasi totes les hores, en les que vam parlar de moltes coses, ens vam conèixer una mica més i ens vam dir amb els ulls tots allò que ens quedava per dir-nos.

Senzillament ens vam estimar fins el darrer moment.

Ara, seguiràs estant amb nosaltres perquè nosaltres som una part de tu.