divendres, 5 de gener de 2018

No saps mai.

6a. Crida de Vullescriure
Paraula Obligatòria: Fletxa




En Miquel era el petit de quatre germans nascuts en una humil família. Ja feia anys que no es veia amb cap d’ells. Als pares els visitava un cop per setmana per comprovar que no els faltava de res, però s’hi estava ben poc temps.

Vivia sol en un petit poble. Quatre cases envoltaven l’església i una carretera estreta l’unia amb un polígon comercial on trobava les coses necessàries per anar tirant.
Era home de pocs luxes i de cap caprici. Treballava de comercial a 60 quilòmetres de casa i part de la seva vida passava també dins del cotxe escoltant les notícies de la ràdio.

Els caps de setmana li agradava caminar per la muntanya, pujar a crestes empinades per conèixer el castell que allà s’intuïa o anar a captar, amb la seva càmera, tot tipus d’aus, papallones o insectes.
No es plantejava canviar la seva forma de viure ni de compartir-la amb ningú. 
Fins que un dia, quan anava a comprar, va veure que preparaven una taula i uns micròfons. Un cartell, més alt que ell mateix, anunciava la presentació d’un llibre sobre senderisme i les rutes més destacades de Catalunya.
El tema l’interessava. Va agafar quatre coses del supermercat i va tornar a la zona de la presentació.
El llibre havia estat escrit per una noia rosa amb la pell bruna de sol. Feia cara de vida a l’aire lliure.
En Miquel va seure i en pocs minuts l’autora va començar a explicar com havia recopilat la informació que relatava en el llibre i, mitjançant un vídeo, presentava parts del llibre on els gràfics i les fotografies feien de mirar.

Un cop acabades les explicacions, en Miquel es va alçar embadalit per aquella veu, per les imatges i pels ulls d’aquella “fada”. Va comprar el llibre i es va posar a la cua per demanar que la noia li dediqués.
En el moment en que li va donar el llibre, l’escriptora, va aixecar el cap i al veure la cara d’aquell home va sentir com una d’aquelles fletxes que diuen que existeixen i que, unes ànimes invisibles, llencen als cors.

Diuen, que de tant en tant toca a algú i fins i tot, pot ser que la fletxa travessi dos cors a la vegada que no sabien que s’estaven esperant.


diumenge, 10 de desembre de 2017

Especial Nadal VullEscriure

Per celebrar que s’acosta Nadal, i que els escriptors de VullEscriure fan coses
(i fins i tot publiquen llibres), el dissabte 9 de desembre hem participat a la marató d’escriptura #tweetrelat #EscriptorsVE
que hem celebrat a twitter durant tot el dia!

Consistia en fer un tweetrelat basat en la paraula que, cadacun dels escriptors de Vullescriure, que tenim llibres editats, escolliem. Aquí teniu els que vaig fer jo. Tota la resta la podeu consultar a Twitter @VullEscriure o a www.vullescriure.cat





 Pont:

 "No necessitava cap pont per arribar a ell. Tan sols agafada a la seva mà era capaç de creuar un mar d'angoixes. Tan sols amb ell."






Ametller:

"Era preciós, un camp ple de flors. Uns arbres que em portaven tan bons records. De sobte, vaig veure aquell ametller, aquell sota el que haviem fet l'amor per primera vegada..." 








Mística: 

"Cada tarda anava a veure a la seva mare. Deia que li donava pau, que l'envoltava una mística aura de color blau que la feia millor persona. Aquell blau, seria el seu llegat."







Paraula:

"Amb una sola paraula en tenia prou per ser feliç. Però aquell dia que la va besar... va saber que l'amor, que sempre havia pensat que li era negat, també l'acompanyaria per sempre més."




 Exhibicionista:

"Entrava cada dia al parc amb les butxaques carregades de pedres. Dels matolls de les voreres s'escoltaven veus, i de tant en tant, algun exhibicionista ensenyava les vergonyes.
- Pedres a la dreta!!!"


Absurd: 

"És absurd voler tornar enrere. La vida és una passa endavant. Ser feliç de nou ha de ser un tornar a començar. 
(va pensar mentre es mirava al mirall)"

 





Tuitpoema:

"Sempre hi ha un tuitpoema que escric per a tu.
Breu, intens i amb sentiment que em surt del cor.
Però tu no el veus perquè no tens Twitter.
Potser per això m'atreveixo a escriure'l"







Espill:

"Reflexat en l'espill de la seva mirada, se sentia l'home més fort del món. Era capaç de lluitar contra els dimonis que el perseguien... I guanyar!"








Qualsevol:

"Un dia qualsevol es van trobar en un parc. Al veure's van somriure. Des d'aquell dia es van estimar. Tot i així, sabien que en qualsevol moment haurien de dir-se adéu."








Colada:

"Sempre té fred. Pren el cafè amb llet ben calent. Però la llet no ha de bullir, li molesta la nata que fa. Llavors, jo que ho sé, li poso la llet colada i cap problema."




Laberint:

"Eren dos nens i jugaven a fet i amagar dins d'aquell laberint, sempre es trobaven.
Amb el temps es van casar i ara caminen perduts sense donar-se la mà."








Llop:

"Esperava la lluna plena perquè era quan venia a veure-la el seu llop. Aquell amor prohibit i secret que un parell de nits al mes la feia feliç. Ella era una guineu tots els dies de l'any."


dimarts, 28 de novembre de 2017

No cal tocar fusta

3a. Crida Vullescriure.com
Paraula obligatòria: Fusta




Feia temps que eren casats. Ho havien provat tot. Volien tenir fills i no hi havia manera.
Seguien sempre uns rituals. En Quim era molt supersticiós i no volia res de color groc a l’habitació, es dutxava després de sopar només amb aigua calenta, posava una espelma de color taronja, i abans d’abraçar a la Montse, tocava fusta. Creia que algun dia tot allò faria el seu efecte.

Havien acudit als millors metges i fetes les mil i una prova, però tots els hi deien el mateix:
- No hi ha cap problema. Vindran quan hagin de venir.

En Quim creia que era culpa seva i s’informava de productes naturals i d’exercicis que asseguraven incrementar la fertilitat. La Montse intentava gaudir els moments pensant que aquella seria la bona.
Aquest any, quan la primavera ja es veia venir, una pèrdua familiar els va trasbalsar. Va ser sense poder-ho assimilar, d’un dia per l’altre, i el cor semblava fer-se petit.

Aquella nit, la Montse el necessitava més que mai. Plorava sense parar i es va abraçar al Quim petonejant-lo com feia temps que no el besava.
Van entrar a l’habitació sense deixar-se anar, eren gairebé una sola persona.
Entre llàgrimes i carícies, van fer l’amor com la primera vegada. Era tant el seu desig de guarir la pena en els braços de l’altre, que en Quim ni va pensar en fer cap dels rituals que el perseguien des de ... ni recordava quan.
Al cap d’uns dies la Montse li va dir que estava embarassada.

Avui, ha sonat el telèfon i en Quim ha sortit disparat. En Bernat ja volia sortir.
Ha marxat de la feina dient als companys:
-Eiii que vaig a ser pare, vaig a ser pare... Ja us trucaré.

Ha pujat a un taxi i s’ha dirigit directament a l’hospital, llavors s’ha adonat que  portava els mitjons grocs.

Ha somrigut i ha pensat que mai més tornarà a necessitar tocar fusta. Tan sols havia de viure amb la intensitat que ho va fer aquella nit de març.