Crida 123
Paraula obligatòria: Muntanya
La pluja és com el plor. Les llàgrimes
ens arrenquen les penes de l’ànima. Les gotes de pluja netegen cel i terra.
Però quan la pluja es converteix en
tempesta, quan l’aigua no deixa treva, quan plou sobre mullat... és com quan no
aconseguim parar de plorar i ens convertim en un cos que deambula ple de
bassals i fang d’on ens sembla que no en sortirem mai.
Aquesta tardor, els aiguats se
succeeixen. No fem net. El cel és gris i el cabdal dels rius creix sense
mesura. Apareixen rieres i rierols que ja crèiem secs per sempre, i oblidem que
l’aigua té memòria del seu passat i, quan li convé, torna a circular per allà
on havia passejat abans de que els humans en féssim carreteres i ciutats.
Acostumem a pensar que som les
persones les que decidim què fer amb el medi ambient, però no comptem en que, a
l’igual que en el nostre interior, hi ha forces contra les que no podem lluitar.
Al mar li robem espai per fer platges,
als rius els hi canviem el seu recorregut a la nostra conveniència, tapem
rieres per fer cases... i quan menys ens ho pensem, la natura s’enfada i fa
caure una part de la muntanya que passa a prop de les vies del tren.
L’esllavissada s’emporta vides i estronca el dia a dia de famílies que anaven a
treballar, a estudiar, a viure. I llavors ens lamentem i plorem per aquella
impotència que ens fa vulnerables davant tantes circumstàncies.
Avui segueix plovent i una llàgrima
sento que em llisca la galta al saber que una persona jove ha perdut la vida
perquè el tren de la seva vida ha quedat aturat sota unes roques a Vacarisses.
