dimarts, 28 de gener del 2014

“Biblíon Théke”

Exàmens acabats!  Ara, uns dies de descans abans no comenci el nou curs.
Uns dies per posar ordre a tot allò que he deixat una mica aparcat durant les setmanes de proves finals: endreçar coses de casa, posar la planxa al dia, escriure, llegir, anar al cinema...
Durant el curs, i com no puc fer que els dies tinguin més hores que les que tenen, intento que aquestes siguin “més amples” perquè hi càpiguen més coses. I així compagino família, feina, amics i estudis, amb certa facilitat.
Però quan arriben aquestes dates, he de dedicar-m’hi a fons i, encara que les hores les converteixi en autopistes de quatre carrils, alguna cosa he de deixar per a més endavant. 
 
A casa qui més i qui menys estudia o llegeix amb  assiduïtat. Acostuma a haver un bon ambient per estar tranquils i poder concentrar-se sense problemes.
Això si, sempre que a algun dels meus fills no li agafi el rampell i posi en marxa la “Xbox”. Llavors, els sorolls que emeten els jocs, barrejats amb el ventilador de la maquineta en qüestió i amb les veus dels jugadors “on line”, s’escampen per tota la casa. 

Però aquesta vegada, havia de fer un esforç afegit: memoritzar i memoritzar. M’examinava de Psicobiologia. Una assignatura apassionant, però difícil.
Difícil pels conceptes enrevessats. Difícil per la quantitat de matèria. Difícil perquè els conceptes s’havien d’entendre i difícil perquè la majoria d’aquests conceptes s’havien d’empassar per poder-los repetir com els lloros. 

Quan ja només quedaven 2 dies per l’examen i veient que havia d’adaptar-me a la modalitat d’estudi, vaig decidir buscar un lloc on només pogués estudiar. On no em vinguessin ganes d'aixecar-me a posar una rentadora, on no em molestés la pols o hagués d’anar cuinant entre pàgina i pàgina.
Tenia dos dies de festa a la feina, els havia d’aprofitar al màxim. I vaig anar a la Biblioteca.
No m’era desconeguda. Forma part del centre cívic on hi vaig sovint. Hi havia entrat a fer-me el carnet i a donar-li un repàs a alguna revista, d’aquelles de les que només t’interessen un parell d'articles i és massa cara per comprar-la.
Però anar a estudiar, no ho havia fet, encara.

Les estanteries plenes de llibres. Les taules grans, compartides. El silenci, l’ambient impregnat de lletres, de continguts, de sapiència, tot es confabulava perquè em centrés amb el que havia de fer.
Em vaig situar prop d’uns finestrals. M’encanta estudiar amb llum de dia!
Estava còmode, em sentia a gust, i la matèria va començar a quedar fixada en la meva memòria.
Quina bona sensació! 

Entre tema i tema, deixava anar la mirada sense destí. Però de sobte em trobava analitzant el meu entorn.
Hi havia joves i no tant joves. Alguns amb l’ordinador.  Altres, molts,  estudiant “a l’antiga”, amb paper i bolígraf, senyaladors fluorescents i fulls per fer esborranys.
Al fons, el xiuxiueig d’una parella que no se’n podia estar de comentar coses. Ella li passà un paper, hi havia un cor dibuixat. Ell, va somriure. I continuaren estudiant fórmules matemàtiques.
 
Tot em va transportar anys enrere, quan de joveneta anava a una biblioteca, ja desapareguda, al Parc de la Marquesa (Hospitalet). Una biblioteca petita, amb unes taules que et podies passar les hores “llegint-les”. Amb uns solcs on se’t ensorrava el bolígraf. On un dia ens va agafar un atac de riure i no podíem parar.
Caram, quines ganes de riure que agafen en els llocs on no ho pots fer!
 
Aquests dies i per unes hores, he tornat a ser només estudiant. He tornar a sentir ganes de parlar quan no ho has de fer, a badar amb el que fa el del costat, a concentrar-me perquè no hi ha més remei.
Fins i tot he trobat escrits a les portes del lavabo d’aquells que feia molt temps que no veia.
I he rigut, he rigut molt. 

Crec, que pels propers exàmens hi tornaré.
 
 

dijous, 16 de gener del 2014

Germans i amics

Iep! que passa?, és que potser aquest mes, els dies tenen menys hores?
No me’n havia adonat i ja ha passat una altra setmana.
Tornar a la rutina després de les festes nadalenques, adaptar-nos de nou a llevar-nos tots a la mateixa hora, esperar per entrar a la dutxa, o recordar qui ve a dinar i qui no, d’entrada, no és fàcil.
A més, durant aquests dies he d’estudiar de valent.
Sí, jo sóc de no parar i vaig fent Psicologia. I ara, toquen els exàmens. 

Per això, com vaig una mica justa de temps, us parlaré del que tinc més a prop. D’això no necessito buscar informació a internet.
Si escolto i sento, si hi sóc però no ho sembla, si parlo però no crido, si em troben quan em busquen, si els abraço, si em deixo abraçar, si els demano temps, si els dono temps..., llavors,  ja tinc la informació que em cal.  

Sóc mare de dos nois. Un d’ells encara menor d’edat. L’altre ja fa un temps que no.
Es porten gairebé set anys. 

“És molta diferència, serà com tenir dos fills únics, quina mandra tornar a començar, ara que començaves a veure’t les orelles ...” Comentaris diversos que m’arribaven quan vaig dir que tornava a estar embarassada.
 
Tot semblava indicar, pel que em comentaven “les expertes i els experts” del tema, que era gairebé una temeritat. Que el gran tindria molta gelosia, que faria coses estranyes, que voldria tornar a ser petit. Que el menut em demanaria molt temps, que seria un mimat,  que el gran no ho portaria gens be. 

Ens costa poc emetre veredictes sobre la vida dels altres, criticar o llançar prediccions. Com si sabéssim que ha de fer l’altre amb la seva vida... Com si no en tinguérem prou en saber que fer amb nosaltres mateixos?
 
Algun moment de recel hi va haver, sí. Quan el petit va començar a caminar. Arribava a tot arreu. Li tocava les coses, li agafava les coses..., aquell marrec feia gràcia, era ràpid, murri, sabia guanyar-nos com saben fer-ho els bebès, amb el riure contagiós que només es té a aquesta edat.
El gran, (nom que se li dóna al primer fill, tingui l’edat que tingui), i que tampoc ho era tant, trobava que ell sortia menys a les fotos que el germà o que jo m’aixecava més ràpid si el que em demanava ajut no era ell. Per això, de tant en tant,  se li menjava el iogurt mentre li donava. 

Però el temps ho va col·locar tot en el lloc que  corresponia.
 
Avui, que ho veig amb una certa distància, crec que han estat amics des de sempre. Des del primer dia en que es van veure.
El gran, com sol passar, li obre el camí al que ve darrera. I aquest aprofita que el camí ja està aplanat i va fent el que vol. Això, també sol passar.
Comparteixen confidències, són còmplices de petites malifetes, es fan costat, s’ajuden, parlen i riuen.
Un decideix ràpid, l’altre no. A un li agrada l’ordre, l’altre no li veu la importància. Un  és de bon despertar, a l'altre no li parlis abans d'esmorzar.
Es deixen fer, però es troben a faltar. Es respecten i es diuen les veritats. Saben que els camins que escullin poden ser molt diferents, però saben que podran comptar l’un amb l’altre.
I això és ser amics. Bons amics, que també, són germans.
 

dimecres, 8 de gener del 2014

La Voigtländer

Aquests dies, quan l'any comença i aprofitant algun dia de festa, poso ordre als armaris.
Girant i regirant he trobat la Voigtländer, la càmera de fotografiar que vaig heretar del meu avi.
Una càmera de les d'abans. No necessita piles ni bateries. No l'has de connectar a cap endoll. Però, necessita rodet.
Sí, sí, un rodet de fotografies. De 12, de 24 o de 36. En color o blanc i negre.
Fas fotos i les portes a revelar. Després, amb nervis, esperes que hagin sortit bé, no pots tornar a repetir el moment.

L'agafo, la obro, la miro. No crec que la torni a utilitzar. No puc ni vull negar els avantatges de les càmeres actuals.
No ho recordava, és preciosa. Té pes. La sents entre les mans, com aquelles plomes d'escriure que són de bon agafar.

Em passo la tarda buscant informació. Pel número de sèrie i gràcies a internet, sé que és un model original de 1955, la Vito-B de 35 mm. És de les primeres que es van fer amb l'objectiu calculat matemàticament per les lleis de la òptica.
M'assabento que la primera fàbrica es va establir el 1849 a Branschweig (Àustria).
Que després de la II Guerra Mundial es va incorporar un nou objectiu que destacava per la seva gran nitidesa i precisió d'enfocament, el "Color-Skopar".
Per això un dels lemes de Voigtländer va ser: "Because the lens is so good"
L'obturador només funciona si té el rodet posat, les perforacions del paper fotogràfic són les que mouen el mecanisme.
El comptador d'exposicions està situat en una petita finestreta frontal de la càmera. Mirant-la de cara, el número està al revés. Només és important per al fotògraf, que el veurà si fa rotar la càmera.
No hi ha dubte, és autèntica, és aquesta.


Segueixo investigant.
La va comprar el meu avi en una botiga del Passeig de Gràcia al tornar d'un dels seus viatges a Alemanya. Allà ja les havia vist, era la gran novetat, ell la volia. Però no era cosa fàcil passar les duanes amb aquests objectes. Va aprofitar que era l'aniversari de la meva àvia i li va "regalar". A ella gairebé no li va deixar tocar. Ell era així. Era d'ordenar, manar i rondinar. Però era el meu avi.

Crec que la vida s'ha de viure, s'ha de tocar. No cal veure-la passar a través d'una petita pantalla. No val imaginar que hi ha a l'altre costat.
A vegades s'ha d'esperar que arribi el moment, enfocar-lo, fixar-lo... i després, deixar de mirar pel visor i que els nostres ulls siguin la càmera que guardi aquella imatge.
El moment passarà, però nosaltres, i només nosaltres l'haurem viscut.

Tot i així, aquesta càmera va captar un temps, va captar unes vides, va captar moments únics, imatges lluminoses i emocions.  I amb ella, el meu avi va guardar el que per a ell era important:


El somriure de la seva dona


La tendresa de la seva filla
 
 
 
El moments amb la seva néta