diumenge, 15 de desembre de 2013

Un any de canvis

Un nou any, tot semblava com sempre.
Tenia 4 anys. Aquell any en faria 5, tota una mà de dits.
Que important em sentia!

Però els esdeveniments d’aquell any farien que la meva vida fos diferent. 
 
Per començar, deixava de ser filla única. Una altra nena arribava a la família, la meva germana.
Això demanava canvis immediats: haver de compartir els pares, l’habitació, les coses de casa, les carícies...
Després semblava que havia crescut de cop.
Em deien: “Ara ets la gran...” i ja podia fer tot allò que fins aquell moment no em deixaven fer sola.
Això sí, que no em toquessin la “meva nineta”, tan rodoneta, tan moreneta tan...petita. 

Pocs mesos després d’ampliar la família, el pare, amb el seu afany de que convenia sortir de la ciutat els caps de setmana, va comprar un terreny a Vilanova i la Geltrú.
I au, cada diumenge d’excursió!
 
Primer en tren. Sempre ple de gom a gom, nosaltres carregats fins a dalt i un cop arribats a la muntanya, sense lloc on resguardar-nos.
Després en “600”. Les costes del Garraf, les caravanes... i tot, sense cinturons de seguretat.
Records tèrbols, que han deixat empremta: Plors, baralles, pors, bitxos, mareigs... 

L’àvia que vivia a casa, havia estat malalta des de que la coneixia.
Aquell any va empitjorar i va morir.
Va ser tan dolorós acceptar la seva absència!. 

Aviat un canvi de pis per alleujar una mica la pena. Els records que allà hi teníem ens feien mal.
 
Canvis constants. Alguns que ens van marcar positivament i d’altres que ens van fer patir. 

Però tots van fer que aquella nena, que volia ensenyar tota la mà al preguntar-li quants anys tenia, agafés embranzida i, senzillament, no deixés de créixer mai.
 
 
 

14 comentaris:

  1. Felicitacions Cristina! Feia temps que ho perseguies. Sé que has treballat amb molta il.lusió. Ara esperarem les teves experiències i records. Explica'ns les teves històries!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, gràcies i gràcies pel teu suport i per entendre la meva il·lusió.
      Així ho faré!

      Elimina
  2. Uau!!! Cristina que callat que t'ho portàves, m'ha encantat el teu primer post, la veritat que en algunes coses que expliques em sento identificada i en d'altres em porta records. Desde ja tens una fidel seguidora està clar que compartirem les teves històries. Benvinguda al món dels blocs segur que gaudiras de moments unics, un peto molt gros .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Júlia. Ja veus, jo també m'hi he posat.
      Suposo que sí, que tots els que ja passem dels "40", tenim algun moment de la nostra història semblant, oi?
      Ens trobem pels blocs.

      Elimina
  3. Moltes felicitats Cristi!!! Molts ànims familiars!!! Et resultarà una grandíssima experiència però compte! És molt adictiu!!
    Ja estic tement si en algun moment surto jo jejejej

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres!
      No pateixis, quan surtis quedaràs "de foto".

      Elimina
  4. Els Company són uns artistes del teclat!!!

    Felicitats,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Lluís!
      Estic molt contenta d'haver-me decidit amb el bloc.
      Ens seguirem llegint.

      Elimina
  5. Hola Cristina, sóc l'Eva!!
    Tens un bloc molt motivador, ple d'anècdotes que segur tens moltes ganes de compartir amb tothom. A mi sempre m'ha semblat molt interessant llegir sobre les vivències dels altres però no com quelcom xafarder, ni molt menys, sinó com a enriquiment personal perquè de les experiències dels altres un n'aprèn molt!!
    A mi em passa com a tu...em posen un teclat en les mans i no puc parar d'escriure jajaja (el Néstor és un testimoni de primera mà en això jejeje).

    M'ha agradat molt com escrius, molt amè i en un català perfecte!!! (és que trobo cada barbaritat fins i tot en els "productes oficials"... que és massa).
    De tot el que dius a mi em sonen força coses, com ara viatjar en cotxe sense cinturó de seguretat i no hi havien tants accidents com ara, el que em porta a la pregunta de: hi ha més ara perquè potser la gent és més imprudent a l'hora de conduir unes màquines que, cada vegada més, agafen una velocitat espantosa en pocs segons o perquè els cotxes no estan preparats per a aquestes velocitats precisament? Els d'abans...eren més lents i, per tant, es contolaven millor o la gent era molt més previnguda? Sempre he tingut aquest dubte...

    Molts ànims amb el teu bloc, molt humà i directe!!
    Quan escriguis sobre el Néstor no m'ho perdré per res del món!!!! Quines ganes de veure més fotos d'ell de petit... jajajajaja

    Molts petons i fins aviat!!

    ResponElimina
  6. Hola Eva. Gràcies per les teves paraules. Encara no ens coneixem però crec que serem bones amigues.
    Escric coses que em passen o que m'han passat. M'agrada expressar les meves emocions i aquest blog sera la meva finestra.
    Ja veuràs al Nestor, ja.

    ResponElimina
  7. Ja veus Cristina, avui he començat per l'últim post (es diu així?) a posar els comentaris, Ja he arreglat el que no m'ho permetia.
    Estic molt i molt contenta, i ho saps, que hagi arribat aquest bon moment teu per expressar, amb molta alegria i il·lusió, l'experiència de vida que portes dins. Serà fabulós estar pendent de la lectura, setmanal? del teu blog.
    Ens seguim estimant,
    Rosa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantada de que puguis també anar donant la teva opinió a cada post. (Si que es diu així, si). Estàs súper al dia eh?
      Setmanals? no sé. En principi si, però les emocions i els records no tenen dia de sortida.

      Elimina
  8. Per fi he arribat !!!! ja hi sóc......... he llegit molt gustosament aquestes línies, m´han encantat i emocionat al mateix temps, suposo que a tots ens toca molt de prop aquestes vivències. Segueix així
    Felicitats
    Parisa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Parisa. Estic molt contenta de que t'agradi. Jo m'ho passo molt be escrivint. D'aquestes vivències veig que en tenin tots.
      Ens seguim!

      Elimina