dissabte, 17 de gener de 2015

Una cova amb finestra

Vaig tard, cansat, i quasi sense saber que dir. Però és la primera crida de l’any i no la vull deixar escapar. Trec les ungles, m’estiro, arronso el nas i ja hi sóc de nou. 

Fa dies que no surto del cau. Faig i desfaig. No em falta de res. Em cuiden prou.
Però jo segueixo mirant per la finestra. 

Què hi ha allà fora que m’interessa tant? No sé. Potser el cel, potser uns ocells que passen i m’entretenen. Potser imagino que hauria estat de mi si aquell dia no m’haguessin recollit. Potser sento miolar i imagino que em parlen a mi. Potser només és per veure passar el temps i no sentir-me tancat. 

És així la meva vida, i prou que ho sé. I és la millor que podria tenir segurament. Però quan deixo volar els meus pensaments, imagino poder sortir i entrar com si res anés amb mi. Com si fos tan normal, com si la porta pogués obrir tot sol. 

A vegades una ombra sembla que em crida. Una ombra que em segueix i que vull atrapar. Una ombra que no em deixa mai. Li dic que si vol podem ser amics. Ella no diu res, només somriu i desapareix quan menys ho voldria. 

Sempre atent, i sempre aquí. Tancat...a vegades sol...i mirant per la finestra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada