diumenge, 13 de desembre de 2015

El seu amant


Era dissabte, feia fred però el cel era blau com a ella li agradava. Aquelles petites vacances tenien un color diferent. El seu aroma li deia que no seria un Nadal com els altres.
Preparant les maletes, sabia que no tornaria enrere. Hi va posar els regals per a tota la família però quan va anar a posar la seva roba, només en va agafar per dos dies.
L’havia vist feia poc, molt poc. Però ja el trobava a faltar.

Va fer el viatge com sempre, però el seu pensament era amb ell des del primer moment.
Dins del cotxe, se sentia bé, desitjant trobar-se amb els seus ulls. El silenci, parlava. La música que sonava no era la que llavors volia escoltar, però era, aquell, el disc que cada any sonava pel camí.
Un cop va arribar al seu destí, no va poder desfer l’equipatge. Sabia que vindria a buscar-la i volia estar preparada per fugir. Va somriure a tothom, esperant només el moment de trobar-se amb ell, tot just després de l'àpat nadalenc.
  
Feia mesos que eren amants. D’amagat, mentint, inventant mil històries per trobar-se a mig camí. Tornant a casa i dissimulant. Parlant quan ningú els podia escoltar, desitjant-se quan ningú els podia sentir.
Només ells sabien com eren aquells moments. Era una bombolla on tot estava permès, on res més no existia, on només calia viure el plaer d’estar junts.
A ell ja li estava bé. Era una ànima ferida, i volia seguir sent lliure. Ella s’havia acostumat a les seves carícies i cada vegada en necessitava més.

Mentre ajudava a fer el sopar, recordava les seves paraules:
- Ves i vindré a buscar-te. Només són tres dies, saps que la meva feina és aquesta.
   Només volen veure els lleons de prop i fer unes quantes fotos. Dimarts et veig. 

Aquella nit, va dormir al sofà. Un cop d’aire la va despertar, sabia que alguna cosa havia passat. El cor se li va accelerar i una llàgrima li va caure per la seva galta rosada. Tenia gust a ell.

Només sortir el sol, va rebre una trucada. Un lleó no es va deixar fotografiar. S’havia llançat contra el cotxe i a ell li havia tocat. Ningú més havia pres mal. Però ell, ja no tornaria.

Havia de recordar de dir-li que l’estimava.


2 comentaris:

  1. Tristor barrejada amb nostàlgia de les coses no dites, dels moments no viscuts i perduts, molt bo.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Vicent, és trist sí, però fa reflexionar oi?

      Elimina