dijous, 12 de gener de 2017

L'últim indi

Crida 92 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Vaixell




No tinc temps. Ja els sento arribar. Volen acabar amb el que queda de la meva tribu. Jo he estat qui ha salvaguardat tots els secrets de Wuai-setot, l’indi més vell i més savi del poblat. Sóc l’únic supervivent.
El meu tipi va desaparèixer després de la darrera tempesta  i he hagut de viure en una cova. La cova de l’ós bru, aquella que de petit em feia tanta por.
Ara no és l’ós qui em fa por. Són aquells rostres pàl·lids que diuen que em volen civilitzar.
Que no ho sóc prou de civilitzat? Sé llegir els pòsits de les tasses de te. Sé comptar les llunes. Em guareixo amb les plantes del camí. Sé qui sóc i qui vull ser... que he d’aprendre més?
Sóc jove encara, però he sentit l’amor dels meus pares i he sabut estimar a una dona.
El meu món és la vall que els meus ulls arriben a veure. I la meva vida era, fins ara, sortir a buscar menjar, compartir el temps amb els altres indis germans i aprendre dels que ja havien viscut gairebé l’eternitat.
Ja no queda res, i venen a per mi. Volen el que sé. Desitgen el que tinc. Però ells no podran mai ser feliços amb tot el que sé ni amb tot el que tinc.
No en tindran prou. Ells no. La seva arrogància no els hi permetrà.
He agafat tot el que he cregut imprescindible. El llibre vermell, la pipa de canya del meu pare, l’amulet que sempre duia la meva mare i la ploma d’au del paradís que sempre duia la meva estimada entre els seus cabells.
He baixat fins al riu i he pujat al petit vaixell que portava dies preparant. Només queda fugir.
Fugir sí, i tornar a començar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada