El telescopi

Crida 113 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Astrònom

Sempre li havia agradat mirar les estrelles. De petit volia comptar-les, i feia morros quan es perdia entre els números. Però ho intentava i ho tornava a intentar fins a quedar-se rendit.

En Pau, el nen més petit de la família, havia heretat la curiositat de l’avi i volia ser astrònom com ell. 

Només arribar a la masia dels avis a la Cerdanya, els feia un petó, posava el nas enganxat al vidre de la gran finestra i anava assenyalant, una per una, totes les estrelles que era capaç de veure, dient noms que ell s’inventava per a cada una d’elles.

Uns anys passaren i aquell cap de setmana havien pujat al poble tots els néts. L’únic avi que els quedava, havia mort el divendres.

Mentre anaven arribant i tots preparaven, entre llàgrimes, les paraules que dirien en el funeral, es va anar fent de nit. En Pau, es va acostar al finestral principal. Havia nevat i els vidres s’entelaven amb facilitat tan sols amb la respiració del noi. Va aixecar la vista i va veure el cel més nítid que mai.

Llavors, va pujar al pis de dalt, on el seu avi tenia el petit observatori. Era allà on feia uns articles meravellosos sobre la grandiositat d’aquell Univers.

En Pau els hi feia llegir. Li agradava escoltar amb quanta passió, el seu avi, li explicava perquè brillaven els estels o com eren de grans encara que ell tan sols veiés petits punts de llum que mai s’apagaven.

En Pau va entrar a l’estudi i es va dirigir al mig de la sala, on hi havia un potent telescopi que, només amb el permís de l’avi, es podia tocar.

A l’apropar-se va veure una targeta penjada d’una de les nanses que feien girar aquell aparell tan preuat. Hi havia escrita una frase:

“És per a tu Pau, el meu Petit Príncep”