dijous, 27 de desembre de 2018

Natura morta


Crida 123
Paraula obligatòria: Muntanya


La pluja és com el plor. Les llàgrimes ens arrenquen les penes de l’ànima. Les gotes de pluja netegen cel i terra.

Però quan la pluja es converteix en tempesta, quan l’aigua no deixa treva, quan plou sobre mullat... és com quan no aconseguim parar de plorar i ens convertim en un cos que deambula ple de bassals i fang d’on ens sembla que no en sortirem mai.

Aquesta tardor, els aiguats se succeeixen. No fem net. El cel és gris i el cabdal dels rius creix sense mesura. Apareixen rieres i rierols que ja crèiem secs per sempre, i oblidem que l’aigua té memòria del seu passat i, quan li convé, torna a circular per allà on havia passejat abans de que els humans en féssim carreteres i ciutats.

Acostumem a pensar que som les persones les que decidim què fer amb el medi ambient, però no comptem en que, a l’igual que en el nostre interior, hi ha forces contra les que no podem lluitar.

Al mar li robem espai per fer platges, als rius els hi canviem el seu recorregut a la nostra conveniència, tapem rieres per fer cases... i quan menys ens ho pensem, la natura s’enfada i fa caure una part de la muntanya que passa a prop de les vies del tren. L’esllavissada s’emporta vides i estronca el dia a dia de famílies que anaven a treballar, a estudiar, a viure. I llavors ens lamentem i plorem per aquella impotència que ens fa vulnerables davant tantes circumstàncies. 

Avui segueix plovent i una llàgrima sento que em llisca la galta al saber que una persona jove ha perdut la vida perquè el tren de la seva vida ha quedat aturat sota unes roques a Vacarisses.



1 comentari: