dimarts, 26 de març de 2019

Aquí estic jo

Crida 125
Paraula obligatòria: Permís




L’Emma era una dona de 50 anys que, després de dos divorcis i algunes relacions esporàdiques, creia que la mala sort l’acompanyaria tota la vida en això de l’amor.

Vivia en un petit poble de la costa, i a la tardor li agradava passejar amb els peus descalços per la sorra mig mullada. La relaxava saber que la fredor li arribava a tots els porus de la pell i, no tan sols, al cor.

Aquella tarda, mentre les onades s’apropaven sense tocar-la, va fer-se una promesa i, com un mantra, s’ho repetia una i altra vegada.

“No vull demanar permís per viure.
  No tornaré a reclamar comprensió.
  No buscaré, el que em manca, en una altra llar.
  No  desitjaré res més que ser feliç.
  Viuré amb un somriure als llavis.
  Estimaré sense esperar res a canvi.
  Agrairé tot el que em puguin donar.
  Atraparé el sol del migdia”

L’Emma es tornava a sentir lliure, plena d’energia i amb ganes de menjar-se el món. Tornava a estimar-se. Tenia ganes d’arreglar-se, de pentinar-se els rinxols, de posar-se sabates de taló i sortir al carrer sense donar explicacions a ningú.

Caminava pel passeig marítim, amb el cap alt, orgullosa de la seva imatge. No tenia por, no es deixaria vèncer. Ara sí, havia guanyat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada