Crida 145 Vullescriure gener 2020
Paraula obligatòria: Fred
Era un dia de primavera i passejava pel parc. De sobte es
va escoltar una veu, que d’entre els arbres ploraners que voltaven el llac, li
deia:
- Noia de daurats rinxols, imagina per un moment que pots
tenir tot el que t’agradi, com hauria de ser allò que anheles?
La Blanca, que caminava descalça per la gespa, va mirar a
banda i banda. No va veure a ningú però les branques que tocaven a l’aigua
creaven un espurneig que l’enlluernava. Llavors, sense poder apartar els ulls
d’aquella imatge va respondre:
La cervesa, ben freda... el cafè, ben calent.
El caldo de la mare, calentó... el pastís de pinya, que sigui fred.
L’entrepà de llom, a la planxa... l’arròs blanc, bullit.
La carn, ben cuita... la pastanaga, crua.
La nevera, plena... les escombraries, buides.
Les mans, fortes... els peus, lleugers.
La nineta dels meus ulls, marró... la seva, blava.
Les abraçades, a milers... les enveges, no les vull.
El llit, força dur... el coixí, que sembli tou.
Les portes, obertes... les finestres, sense cortines.
Els llibres, a prop... els maldecaps, ben lluny.
Les il·lusions, totes... les pors, cap.
L’aigua del mar, clara... la xocolata, espessa.
La sorra, gruixuda... el vent, en calma.
Els somriures, de veritat... i l’ànima en pau.
Després, va respirar profundament i va seguir passejant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada