dimarts, 8 de desembre del 2020

Només cal intentar-ho

Crida 156 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: eixut

La Roser necessitava sentir-se útil de nou. Portava uns anys jubilada, però encara tenia moltes coses a fer. Tenia ganes de sortir, de trobar-se amb la gent, d’ajudar, de fer activitats...

Sempre s’havia dedicat a temes socials i havia treballat en una ONG dedicada a integrar, dins la nostra societat, els nouvinguts al nostre país.

De professió, i per devoció, havia estat professora de llengua catalana en diversos instituts i havia arribat, al final de la seva etapa laboral, a catedràtica de la Universitat de Barcelona.

Compromesa amb la cultura i amb les reivindicacions de Catalunya, va optar per oferir-se com a parella lingüística i així reunir en una activitat les seves grans passions, el català i ajudar a posar-lo en pràctica.

El primer dia que es va trobar amb en Sergio, ja va veure que no seria fàcil. Era un ésser eixut, escàs de paraules, d’ulls tristos... però la Roser ho va prendre com un repte i va creure que aconseguiria el seu propòsit: que en Sergio es deixés anar i parlés en català.

Es trobaven dos dies a la setmana, a la terrassa d’una cafeteria. La Roser va creure que seria millor començar fent coses quotidianes i que li poguessin agradar més a un noi de 20 anys. Allà es prenien un cafè o una xocolata i intentava esbrinar què li vindria de gust fer al Sergio.

El diàleg entre ells era més aviat un monòleg de la Roser. En Sergio només deia “sí” o “no” o assentia o negava amb el cap. I així no parlaria català, ni cap llengua.

Un dia, quan anaven cap a mercat a donar un volt per les parades, van creuar un carrer i un patinet elèctric se’ls hi va tirar a sobre sense cap avís i a tota velocitat. El Sergio va atrapar a la Roser del braç i aquell acte, quasi inconscient, la va salvar de ser atropellada.

La Roser li va donar les gràcies amb llàgrimes als ulls. En Sergio, li va respondre en un perfecte català:

-        -  No et deixis mai anar del meu braç, Roser. Sense tu, mai no hauria parlat en català.

I després d’això van somriure agraïts.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada