dimarts, 8 de desembre de 2020

Un conte feliç

Crida 153 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: humor

 

No recordava quan havia estat la darrera vegada que va sortir al carrer sense haver de demanar ajuda, sense haver de passejar sobre les rodes de la seva cadira. Havia nascut amb una debilitat als ossos i cap metge havia trobat quin era el motiu. Les analítiques eren perfectes, i tot semblava funcionar bé, però el seu esquelet era fràgil i al més mínim cop es trencava com un got de vidre quan cau a terra.

La seva infància la recordava entre cotó fluix. La seva mare sempre pendent d’ell. Un professor particular li va ensenyar tot el que sabia i els amics els podia comptar amb els dits d’una mà. Tothom hauria dit que seria un nen amargat i esquerp, però en Guillem sempre tenia un somriure als llavis. Ni quan les coses anaven malament perdia el seu bon humor.

Passava tardes senceres llegint novel·les d’aventures i imaginant que era el protagonista de tots aquells viatges. Quan algú l’anava a veure, ell sempre els explicava la seva última lectura posant-hi tanta espectacularitat en les seves paraules, que tothom marxava amb un agraïment per la experiència viscuda.

Així, dia a dia, el seu nom va ser conegut en els pobles propers al seu, i poc més tard ja el coneixien a tot el país. Li feien ofertes per a conferències i presentacions de llibres, per programes de ràdio i televisió. En una entrevista per a un programa infantil, un nen li va preguntar:

-         - Guillem, i tu com és que sempre fas cara de ser feliç si no pots gairebé sortir de casa?

I en Guillem li va dir amb el seu somriure:

-         - Estimat vailet, faig cara de ser feliç perquè ho sóc. La felicitat és dins meu. I encara ho soc més quan veig com gaudiu de les meves històries. Algun dia sabreu de què us estic parlant.



Cap comentari:

Publica un comentari