dijous, 16 de gener de 2014

Germans i amics

Iep! que passa?, és que potser aquest mes, els dies tenen menys hores?
No me’n havia adonat i ja ha passat una altra setmana.
Tornar a la rutina després de les festes nadalenques, adaptar-nos de nou a llevar-nos tots a la mateixa hora, esperar per entrar a la dutxa, o recordar qui ve a dinar i qui no, d’entrada, no és fàcil.
A més, durant aquests dies he d’estudiar de valent.
Sí, jo sóc de no parar i vaig fent Psicologia. I ara, toquen els exàmens. 

Per això, com vaig una mica justa de temps, us parlaré del que tinc més a prop. D’això no necessito buscar informació a internet.
Si escolto i sento, si hi sóc però no ho sembla, si parlo però no crido, si em troben quan em busquen, si els abraço, si em deixo abraçar, si els demano temps, si els dono temps..., llavors,  ja tinc la informació que em cal.  

Sóc mare de dos nois. Un d’ells encara menor d’edat. L’altre ja fa un temps que no.
Es porten gairebé set anys. 

“És molta diferència, serà com tenir dos fills únics, quina mandra tornar a començar, ara que començaves a veure’t les orelles ...” Comentaris diversos que m’arribaven quan vaig dir que tornava a estar embarassada.
 
Tot semblava indicar, pel que em comentaven “les expertes i els experts” del tema, que era gairebé una temeritat. Que el gran tindria molta gelosia, que faria coses estranyes, que voldria tornar a ser petit. Que el menut em demanaria molt temps, que seria un mimat,  que el gran no ho portaria gens be. 

Ens costa poc emetre veredictes sobre la vida dels altres, criticar o llançar prediccions. Com si sabéssim que ha de fer l’altre amb la seva vida... Com si no en tinguérem prou en saber que fer amb nosaltres mateixos?
 
Algun moment de recel hi va haver, sí. Quan el petit va començar a caminar. Arribava a tot arreu. Li tocava les coses, li agafava les coses..., aquell marrec feia gràcia, era ràpid, murri, sabia guanyar-nos com saben fer-ho els bebès, amb el riure contagiós que només es té a aquesta edat.
El gran, (nom que se li dóna al primer fill, tingui l’edat que tingui), i que tampoc ho era tant, trobava que ell sortia menys a les fotos que el germà o que jo m’aixecava més ràpid si el que em demanava ajut no era ell. Per això, de tant en tant,  se li menjava el iogurt mentre li donava. 

Però el temps ho va col·locar tot en el lloc que  corresponia.
 
Avui, que ho veig amb una certa distància, crec que han estat amics des de sempre. Des del primer dia en que es van veure.
El gran, com sol passar, li obre el camí al que ve darrera. I aquest aprofita que el camí ja està aplanat i va fent el que vol. Això, també sol passar.
Comparteixen confidències, són còmplices de petites malifetes, es fan costat, s’ajuden, parlen i riuen.
Un decideix ràpid, l’altre no. A un li agrada l’ordre, l’altre no li veu la importància. Un  és de bon despertar, a l'altre no li parlis abans d'esmorzar.
Es deixen fer, però es troben a faltar. Es respecten i es diuen les veritats. Saben que els camins que escullin poden ser molt diferents, però saben que podran comptar l’un amb l’altre.
I això és ser amics. Bons amics, que també, són germans.
 

11 comentaris:

  1. Benvolguda Cristina,
    El nostre consell editorial, i jo mateix, la felicitem pel seu nou post. Una descripció emotiva del caràcter, de les vinculacions afectives i, sobretot, de les complicitats entre els seus fills. Tot amanit amb un to narratiu que ens reflecteix la serenor, recentment adquirida, de qui escriu aquest bloc. Una feliç contemplació del pas del temps.
    SCRIPTORI, Agència Editorial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel seus comentaris. Espero que a ells també els agradi.
      Tenen una gran complicitat i s'entenen tan be que ho havia d'explicar.

      Elimina
  2. Un detall: la fotografia genial!, pillats "infraganti"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un darrer dia, darrers moments a Calella de Palafrugell. Ja marxàvem després de passar l'estiu. És una fotografia que m'agrada molt i la tinc sempre a la vista.

      Elimina
  3. Molt bonic i emotiu. M'ha fet pensar amb la relació amb els meus germans... Estic d'acord amb Scriptori una fotografia molt adient

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bons records? Complicitats? Ser amics, d'això es tracta.
      La foto era de moments abans de donar per acabades les vacances a Calella de Palafrugell, eren més petits però ja eren amics.

      Elimina
  4. Cristina, avui potser sí podré arribar a publicar el comentari.
    I com a padrina del teu segon fill, que n'estic molt orgullosa de ser-ho, només et puc dona l'enhorabona per la bona descripció d'aquesta part de la teva vida i que hem compartit una mica juntes.
    Fins aviat,
    Rosa

    ResponElimina
  5. Gràcies a tothom pels vostres comentaris. Els que ho feu directament al blog, els que ho feu al facebook, per twitter i els de whats. Celebro que ho passeu tan be com jo quan els escric.

    ResponElimina
  6. Felicitats Cristina per compartir històries, anècdotes, experiències de vida, i per fer-nos reflexionar cad setmana amb el teu bloc. Jo si em permets com diu la Rosa també estic molt orgullosa de ser la teva padrina en aquest món blocaire tant gratificant, un petó

    ResponElimina
  7. Gràcies Júlia, jo sóc de compartir, ja veus.
    I gràcies també, perquè la teva empenta em va animar molt.
    Ens llegim entre blocs.

    ResponElimina