dilluns, 17 de març de 2014

Viure el teatre

Ho he tornat a fer, he anat al teatre. 

És un plaer al que no vull renunciar. De tant en tant, necessito sentir que els actors són reals, que estan allà, davant meu. He de notar com em sorprenen, com m’emocionen des del mateix moment en que s’alça el teló. He de viure aquesta màgia del directe que m’impregna i em captiva.
 
Darrerament he viscut  “El crèdit” de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i amb dos únics actors que omplen l’escenari, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas.
Puc dir, fort i alt,  que vaig sortit encantada, que em va sorprendre el gir que agafa l’obra al poc de començar, que vaig riure, que em va fer pensar, que la interpretació dels “Jordis” va ser magnífica, que hi tornaria si no fos perquè no queden entrades...

Aquest dissabte  també he viscut “La Ratonera” d’Agatha Christie. Diversos actors, tots coneguts per les sèries de casa nostra. Bones actuacions, però la posada en escena no em va resultar tan espectacular com la de l’obra de Galceran. La història ja m’era coneguda i per tant el factor sorpresa no va existir.
Potser massa llarga, potser feia massa calor, i, definitivament, hi havia massa públic constipat. La tos es va anar propagant pel pati de butaques com la misteriosa cançoneta de “Three Blind Mice”.
 
Però el que més m’agrada del teatre és sentir la passió dels actors, que una i altra vegada representen aquelles escenes com si fos la primera vegada que les fan.
És que m’hi trobo. M’hi veig. Fa temps que no en faig. Però, quan hi vaig, m’imagino entre bambolines, amb l’adrenalina a flor de pell. Amb aquelles ganes de fugir, o de llançar-me a l’escenari.
És un moment, inexplicable. Si no l’heu viscut mai, no entendreu el que us dic.
Però és un instant meravellós, en el que tot és possible: Oblidar-se del text, patir una sobtada afonia, tremolar o dansar, riure o cridar.
Fer exercicis de veu és una bona opció, distreu del moment i de passada prepares les cordes vocals.
Et preguntes que estàs fent allà, per què et “compliques” la vida, que si cal passar aquells nervis, que si ho fas, és perquè vols... Exactament com el que ara em passa, ara que torno a estudiar. I encara que ho faig perquè vull: el dia de l’examen és, de nou, com una sortida a l’escenari.
Això sí, és tan excitant, que si ho proves, t’enganxa.

16 comentaris:

  1. Excel·lent! M'ho has fet viure. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Pere. Estic encantada de que t'hagi pogut transmetre el que sento.
      Ens seguim!

      Elimina
  2. Assignatura pendent!!!! A fer teatre!!!! hauràs de gestionar molt bé la teva agenda........però no ho hauràs de deixar.
    De totes maneres, penso que ja fem teatre algunes vegades i sense proposar-nos-ho.
    Com sempre, un bon escrit.
    Rosa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Rosa. Ja saps que és de les coses que m'agradaria haver fet més, però per ara m'hauré de conformar en anar a veure les obres que pugui i imaginar-me que hi sóc allà dalt.
      Un petó.

      Elimina
  3. Hola Cristina!!
    Doncs coincideixo amb tu plenament!!
    Quan parles dels estudis, d'anar al teatre, de fer-ne.. dels primers dono fe que, quan vas a fer els exàmens, dius "mare mevaaaa!" però si estudies de gran és el que té: que ho fas a conciència i ho disfrutes de tal manera que no té res a veure amb quan ets un adolescent. Si ens escoltessin molts d'ells dirien: de què parlen aquestes dues? Però si estudiar és una tortura, és impossible que pugui agradar a algú!"...però ai quan s'arriba a una edat adulta...tot és diferent.
    Com el teatre: conforme passen els anys m'agrada més i més, llàstima que sigui tan car. A mi també em va encantar "El Crèdit", la vaig disfrutar enormement.
    Ara, la que tinc unes ganes tremendes de veure és "La Ratonera", sóc seguidora de l'Agatha Christie des de nena, m´'ho van inculcar a casa i aquestes històries (que molta gent cataloga erròniament de mal fetes o insubstancials) on sempre està el factor sorpresa que dius tu em deixen amb la boca oberta i amb ganes de més.
    Quan l'hagi vista ja et diré què m'ha semblat també a mi, a veure si coincidim!!
    PD: vaig fer teatre a l'EGB (un musical, en concret) i ho vaig pasar...fatal!! Els minuts previs fins i tot tenia ganes de treure!! Però sí que hi ha adrenalina, sí...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Eva, moltes gràcies pel teu comentari tan extens. És veritat que les coses es veuen diferent a cada edat. I hem de saber viure-les segons el moment ja que així hi ens ompliran molt més.
      Jo vaig fer teatre de nena, i de més grandeta. La darrera vegada que vaig pujar a un escenari ja fa uns anys, però sempre que hi vaig m'imagino que faria jo si estigués allà dalt. Potser un dia hi torno!
      Una abraçada

      Elimina
    2. Cristina, si hi tornes, avisa, que et voldré anar a veure!!! :)

      Elimina
    3. Jajaja. Mai se sap Elena. No m'hauria imaginat escrivint o estudiant psicologia i ho estic fent. Per tant, qualsevol dia us envio les entrades per a l'estrena....;)))

      Elimina
  4. Esplèndid post pel que fa a les seves aportacions crítiques de les obres que hi esmenta, ben lligades amb els seus records vivencials de l'ambient teatral. Aquestes emocions que hi descriu són les mateixes que podria sentir en llençar-se al buit fent "ponting", quan saps de què va però no com sortirà. És a dir, és com editar un llibre, saps dels riscos, però no es pot evitar fer-ho. Respirar fons i escoltar com circula la sang pel cos. Waw! i tornar-hi!
    El nostre consell editorial la felicita per la seva continuïtat, alhora que l'anima a abordar altres temes sense perdre el seu punt de vista.
    Salutacions,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel seu comentari. Veia temps que no en sabia de vostès i ha estat tot un plaer.
      En quant a la diversitat de temes a tractar els diré que escric de coses que sento, que em passen, que veig al meu voltant o que em desperten un interès especial. Però si em volen fer alguna suggerència, la tindré en compte amb molt agraiment. Salutacions

      Elimina
  5. Genial com sempre !! A mi també m'agrada el Teatre i també he fet... bé encara faig....ja saps que sóc una miqueta "teatrera" :)
    Petonets !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Marta. Tots fem en algun moment una mica de "teatre", és condició humana. Però pujar a l'escenari és tan emocionant!!!

      Elimina
  6. Ayyyy... Cristina!!! Ja et veig a dalt d´escenari i perquè no..... és una bona manera d´expressar les emocions i conviure-les amb l´espectador, així que, ¡ Que comenci la funció ! i no et preocupis que t´anirem a veure.
    PD: Deixa una mica de temps per dormir....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Parisa. Ja sabeu que si estreno us faré arribar unes entradetes. Jajajaja.
      I si he de buscar el temps per descansar. Tinc tantes coses que vull fer que no puc parar...

      Elimina
  7. Sí i, el bé és quan veus i vius la vida com un teatre, sense arribar a ser un home o dona fredes sinó plenament enamorat, de la vida, que és un gran teatre on pots morir i alhora estar viu, només els actors de la vida i de les bambalines saben aquest sentiment o realitat?

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo ho estic, plenament enamorada de viure!!!
      Gràcies Vicent

      Elimina