dimecres, 26 de febrer de 2014

Emocions a dojo


Quins dies!  Quines setmanes, podria dir. Des del darrer post han passat tantes coses que no sé per on començar.
Us diré que tot el que us explicaré m’ha emocionat. D’una manera o d’una altra.
Segons diuen, “emoció és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta positiva o negativa”.
Això és científic, sí, i així és. Però només quan notem aquelles sensacions que tots coneixem, quan se senten intensament, és quan realment entenem què és emocionar-se.
No sabia per on començar a escriure, he arribat a sentir la “por al foli en blanc”.
Tenim por perquè anticipem el futur?, perquè pensem massa què pot passar?, o perquè ens fan patir coses que segurament no passaran?.
Si vivim plenament cada moment del present, no podem tenir por. El present és l'únic que tenim a les nostres mans. Coneixem el que està passant i només podem fer que viure’l.
 
El primer esclat d’emocions es va produir tot just acabava de publicar el darrer post.
Mentre anava piulant per la xarxa, vaig rebre la noticia de que la Tati havia mort.
Vaig notar com m’envaïa la tristesa. Una immensa pena, perquè ella es perdria la resta de la seva vida.
La llegia, llegia la seva columna al Diari ARA, no me’n perdia cap: La dedicada als amics, la de la bufetada, la de l’agenda Moleskine... Moltes les tinc guardades.
Però també vaig sentir sorpresa. La veies i no semblava malalta. Sempre reia, el seu semblant sempre era de felicitat i de deixar fer. Lluitava i seguia gaudint de la vida com si no passés res.
I ràbia, molta ràbia. El càncer havia pogut amb ella i li havia guanyat la partida, li havia pres la vida. 
 
Les emocions sempre hi són, però si no les escoltes, si les reprimeixes, si no les deixes aparèixer, es cansen i dormen dins teu.
Però aquests dies m’han volgut envoltar i he sentit, he sentit més que mai.
Alegria de passar bones estones amb la gent que estimo, de poder fer allò que m’agrada sense penedir-me de res.
Satisfacció compartida per l’aprovat del carnet de conduir del meu fill.
Melancolia en les notes que sonaven en el concert del Palau de la Música.
Admiració i gratitud en la presentació del llibre d’en Gaspar Hernandez, “La Terapeuta”, quan l'escoltava, però sobre tot quan vaig poder parlar amb ell.
Il·lusió per l'inici d'un nou projecte... 

Aquesta, era una setmana que començava com sempre: Dilluns, sortir de treballar, després a dinar, fer quatre coses i a classe de txi-kung.
El matí no havia estat res especial, més aviat monòton. A primera hora de la tarda, va sonar el telèfon. Em comunicaven que, en una “cerca” de perfils, m’havien trobat. Que si volia anar, que si volia sortir a la “tele”.
El programa era una tertúlia sobre l’augment, en els darrers anys, dels estudiants majors de 30 anys a la universitat. Persones, que tenint feina i en principi la vida més o menys estable, tenen inquietuds, volen millorar en el seu àmbit laboral, o simplement, busquen saber d’alguna cosa, que tot i no tenir res a veure amb el que fan cada dia, els hi doni un nou enfocament a les seves vides, una forma d’obrir-se al món, d’enganxar-se de nou al tren que no hauríem de deixar mai.
Aprendre constantment, i fer-ho conscientment de que allò és el que volem fer i que ningú ens obliga, és molt gratificant.

Doncs bé, jo donava el perfil de ple. I, apa, cap allà que hi vaig.
Primer molt nerviosa, però un cop allà tot va anar rodat: una bona rebuda, sala de maquillatge, posada de micròfons, entrada al plató, conèixer al Cuní i als seus col·laboradors, i començar el programa. Des del moment en que vaig seure en aquell sofà blanc, els nervis es van substituir per una agradable sensació de benestar, de naturalitat, de estar fent una cosa que m’agradava. Em sentia “com un peix a l’aigua”.

Vaig tornar a casa amb el somriure posat. Només sortir vaig trucar als meus pares per saber que els havia semblat. Es va posar el meu pare, i el vaig notar orgullós, content, emocionat de veure a la seva filla il·lusionada. Aquella veu, em va fer plorar.

Ara, quan em pregunten que faré demà, només dic que veuré sortir el sol i deixaré que el dia vagi passant, vivint el moment i aprofitant tot allò que tingui davant. 

Mentre escrivia aquest post he contemplat una fotografia "regalada" que avui us deixo, senzillament preciosa!
I he escoltat la cançó d’en Joan Manel Serrat, “Hoy puede ser un gran día”. Per si no la coneixeu, us poso el trosset que més m’agrada:
“...Hoy puede ser un gran día, imposible de recuperar, un ejemplar único, no lo dejes escapar. Que todo cuanto te rodea lo han puesto para ti, no lo mires desde la ventana i siéntate al festín...”

(Fotografia cedida per Antoni Ruiz-Peinado)

15 comentaris:

  1. I és així, cada dia és únic i és el present, quantes vegades ens hem recordat una a l'altre que cal "viure el present"...
    Avui també he sentit molt l'altre baixa en aquest món, en Paco de Lucía, forma part dels que ens deixen quan sembla que encara no tocaria...
    Esperava ja aquest post teu, ja tardava una mica....
    petons,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Rosa, tal com ho dius. Veure sortir el sol com en aquesta foto i escoltar cançons com la d'en Serrat ens hauria d'ajudar a veure-ho clar. Petons

      Elimina
  2. Preciós. Moltes gràcies per les teves paraules, sempre tan boniques. Ja les trobava a faltar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic contenta que t'agradi i a més és que m'agrada tant fer-ho! Gaudeixo cada moment!
      Molts petons.

      Elimina
  3. Que bonic Cristina, es tant bonic, más emocionat!!! Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Mònica. Ho faig amb molta il.lusió i tal com ho sento. La veritat ès que ho gaudeixo moltissi..
      Una abraçada!!!

      Elimina
  4. Vau !!!! Quina barreja d´emocions, com els batecs del cor registrats a la maquina, pujant i baixant, la veritat que tot plegat m´ha emocionat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens rao Parisa. Han estat uns dies molt intensos. I ho he viscut com una gran experiència, tot plegat! Petons

      Elimina
  5. Quines reflexions tant interessants sobre el temps....el bé més ùnic, escàs i irrepetible que tenim! Ara és quan als meus 41 anys estic aprenent a seleccionar amb qui i amb què el gaudeixo i paraules com les teves estimulen a assaborir-lo. Enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes moltes gràcies pel teu comentarim. Estic contenta que t'hagi pogut transmetre tan be els meus sentiments i pensaments.
      I si, hi ha un moment en que veus que el temps es per aprofitar-lo al maxim amb qui vulguis i com vulguis. Amb respecte tota la resta és valid.
      Salutacions

      Elimina
  6. Respostes
    1. Moltissimes gràcies Montse. Doncs des de llavors...les emocions no han deixat de sorprendre'm.
      Petons

      Elimina