diumenge, 29 de juny de 2014

Una aventura

Torno als relats... No havia marxat, però aquests dies tot al meu voltant està canviant, i vull comprovar si les paraules que em passen pel cap, encara s’ajunten, encara es coordinen i encara saben on han d’anar.
Som a tocar juliol. L’estiu ja ha començat.
M’agrada aquesta estació. Fa calor i això em revifa. El dia és llarg i la llum és intensa fins al capvespre. 
 
No sé si és aquest moment o aquesta calor, però avui he recordat aquell viatge, aquella aventura, aquella part de la meva història. 
 
Acabava de deixar una relació. Quasi tres anys que anaven directes al casori. Gairebé tot preparat, pis, mobles, electrodomèstics, dia, lloc i fins i tot algun que altre regal.
Us podeu imaginar que no va ser fàcil. Volia i dolia.
Ens vam repartir les coses, vam tancar els comptes comuns, ho vam comunicar a familiars, amics i coneguts. Havíem de trobar cadascú el seu lloc, refer els nostres cercles de relació que havien quedat trencats.  
 
Sempre he tingut família als EEUU, la germana del meu pare i els meus cosins. Jo els havia conegut no feia massa, un estiu que van venir a passar-lo tot sencer a Barcelona.
Ens havien convidat diverses vegades a que hi anéssim però mai havíem pogut anar.
Aquell era el moment. Tenia un mes per endavant, tenia els diners i necessitava posar distància.
No volia anar sola i la meva germana em va acompanyar. 
 
I ja ens veus a les dues creuant l’oceà. Era el nostre primer gran viatge.
Després en van venir d’altres, però aquella va ser la nostra primera escapada, la nostra primera aventura. 
 
El vol no era directe. Tres canvis i moltes hores, però la il·lusió ens podia. Primer escala a Madrid, després d’una tirada fins a Miami. I després fins al nostre destí: Tampa, Florida. 
 
Ens esperaven a l’aeroport amb un d’aquells vehicles que veiem al cinema, una ranxera a l’estil del Sud, una gran cabina i el darrera descobert.
Era començaments d’agost. Feia calor, molta calor. I la nostra pel·lícula acabava de començar. 
 
Tot ens semblava gran, immens. Sempre he cregut que allà tot és més gran.
Els gratacels, les cases, aquelles carreteres infinites, molt d’espai i poca gent.
La casa on ens estaríem estava a una hora de la ciutat. Les cases amplies, amb els seus garatges, el seu jardí, i els seus aires condicionats que no paraven ni de dia ni de nit.
Vàrem gaudir de tots els parcs temàtics que us pugueu imaginar. Tot Florida és un gran parc temàtic. I en aquell moment encara més.
 
Viatjar, quin gran plaer!
Canviar el lloc, el paisatge, la realitat de cada dia...
El temps no s’atura en el lloc d’on ets. I segueix endavant en el lloc on vas.
Per això és tan alliberador quan les coses t’engabien o tan enriquidor quan vols obrir-te al món. 
 
Conèixer gent i formes de viure diferents, sentir-te lluny de casa, enyorar als que havíem deixat a Barcelona, però saber que també enyoraríem als cosins quan toqués marxar. Això ens va fer canviar. 
 
Aquell viatge va tenir moments de tot. Vist des de la llunyania va ser el millor que ens podia haver passat.
Mentre hi érem, no tot van ser flors i violes, però al tornar havíem fet “neteja” de tantes coses... 
 
I si fos ara el moment de tornar a emprendre una aventura com aquella?
 
 
 
 
 
 
 

13 comentaris:

  1. Estas pensant viatjar a un païs llunyà ??

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em diguis que a vegades no ho faries?
      Hahahaha

      Elimina
  2. Ja has avisat a ta germana per tornar a marxar?
    M'enviaràs una postal, de les antigues eh?
    Rosa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja,ja !! jo també vull una postal de les antigues !!!!!!!!

      Elimina
    2. Hahaha, ella està sempre a punt.
      Postals? si marxo, no us amoïneu que enviaré postals a tothom.
      Petonets

      Elimina
  3. Ohh !! em fa pensar en quan jo vaig "tornar a casa" també vaig començar a viatjar amb la meva germana.... els viatges et desconnectant i fan oblidar-ho tot... però no em d'oblidar mai qui som i on som..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si clar, i també tenen els seus moments difícils. Però sortir sempre és enriquidor i tornes veient les coses des d'un altre punt de vista.
      Petonets

      Elimina
  4. Quines ganes de viatjar, tens raó allà tot es gran, si tens l'oportunitat de tornar-ho a fer endavant, els viatges sempre son enriquidors

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és un moment fàcil per fer un viatge d'aquest tipus...però qui sap, jo segueixo intentant la primitiva...
      Petonets

      Elimina
  5. És bo posar distància a les coses; és bo viatjar i deixar uns quilòmetres d'espai entre nosaltres i els pensaments que ens empresonen .. . però molt millor és intentar passar pàgina i recomençar de nou. Ànims, Cristina ... aquí ens tens esperant qualsevol mena de postal o qualsevol idea renovada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uff! ja veurem si rebeu postals o idees renovades...

      Elimina
  6. Jo també vaig fugir fa uns quants anys, diferents circumstàncies, però també necessitava un canvi d´aires... i si, anyorar els que deixem fa que ens sentim millor quan tornem... Molt bon relat, no deixis d´escriure!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta escriure i penso segur fent-t'ho. Gràcies Carme. Vosaltres també m'animeu a fer-ho. Avui m'han dit que quan vegi que estic a punt de caure en un moment "xof" escrigui, però que no esperi a fer-ho quan estigui en aquell moment. Ho intentaré fer, a veure que tal.
      Canviar d'aires va bé, molt bé... també és una forma de veure si enyores als que deixes o no. Petonets, tu tampoc deixis d'escriure.

      Elimina