diumenge, 10 d’abril de 2016

A Ma. Antònia Salvà i Ripoll

El vespre d’aquest divendres, 8 d’abril, va ser màgic al cafè Arnús de Badalona.
Era la tercera trobada del cicle poètic “Nosaltres, les dones”, que vol acostar la poesia feta per dones de qualsevol època fins a les oïdes més fines del nostre país.
Una mica de la seva biografia, alguna anècdota de la seva vida, uns quants poemes de l’autora presentada i un, a modus d’homenatge, que fa cada poeta que recita. Aquesta és la dinàmica d’aquest cicle.

Divendres tocava presentar a Joana Raspall i Joanola que ens va arribar de la mà i la veu de l’Imma Forment.
I també a Ma. Antònia Salvà i Ripoll a la que vaig suplantar per una estona i, posant-me a la seva pell, vaig intentar fer arribar als oients la força d’aquesta dona i la dolçor amb que tractava els mots.

Pels que no sapigueu qui és us diré que va néixer a Palma de Mallorca el 1869 i va morir a Llucmajor el 1958. Va ser considerada la primera poeta moderna en llengua catalana vinculada a la Renaixença.
Va tenir com a mentor a Miquel Costa i Llovera que la va ajudar a conèixer revistes a Catalunya, i a publicar el seu primer llibre al 1910 titulat “Poesies”.
També va entrar en contacte amb Josep Carner qui la va presentar a Barcelona. I va ser coneguda com a traductora d’obres tan conegudes com Mireia (1917) de Frederic Mistral.

Jo no la coneixia, i quan em van dir el seu nom vaig començar a buscar informació sobre ella i sobre la seva obra.
Us he de dir que em va arribar a enganxar tant la seva poesia que ara és una de les meves autores de capçalera.
Bé, i com ara ja us he posat el cuquet, segur que voldreu mirar i remirar per internet o en biblioteques coses sobre ella, i trobareu poemes seus com els que vaig recitar divendres: “Lluneta de Pagès”, “La petxina”, “Quietud” o “Glosa”.
Però el que no trobareu és el poema que jo vaig escriure per a ella. Després de saber qui era i de llegir-la és el que més se sembla a la sensació que em van provocar les seves paraules:


TENDRESA

Eres la meva desconeguda
i ara, necessitaria mil llunes
per llegir-te, per sentir-te,
per vibrar fort amb la teva rima
sempre atenta.

Quina dona no fa de la vida el seu tresor?
La teva tendresa ens fa aquest moment millor.

Uns mots, el teu amor,
la teva delicada presència,
un bri d’esperança
i una senzilla elegància.


(A Ma. Antònia Salvà i Ripoll, 8 d’abril de 2016)

                      
 (Fotografia de Montse Cercós)     
           

2 comentaris:

  1. Tot el que done esperança, tot i que siga un bri, ja és en si positiu, endavant amb els teus poemes.

    Vicent

    ResponElimina