diumenge, 17 d’abril de 2016

La Nit de les Lletres

Avui he tornat a participar, per segon any consecutiu, en la trobada d'escriptors de "La Nit de les Lletres" a @Vullescriure
Hem començat a les 8 del vespre i fins la 1 de la matinada. Hem escrit un relat, poema o conte per cada un dels 5 temes que se'ns ha proposat cada hora en punt.
No hi havia més limitacions que el tema exposat i 59 minuts per escriure'l.
La resta, ha estat cosa nostra.

Podeu entrar a la web de VullEscriure.cat i llegir-los tots. Els meus, us els deixo aquí:



Uh... Por!

Havia de fer un salt al buit.
Tenia por, sí que en tenia, clar que en tenia...
Es veia en aquell pont decidint si es llençava. I en aquells instants els sentiments, que no podia contenir, li ajustaven els arnesos al seu petit cos. Cada vegada amb més força.
Creia que aniria protegida. S’intentava convèncer que allò era el que volia. Però sabia que aquell salt no tindria retorn.
Tot i així, tremolant i amb llàgrimes als ulls, s’apropà a ell i li digué:

- Si tu saltes, jo també.
- Clar que sí. (va dir-li ell)

Ella va saltar, ell no la va seguir...
Tenia por, molta por. Però ja havia fet el salt al buit.
 


Eh? Quina ràbia...!
 
Quina ràbia... avui no fa sol.
Quina ràbia... fa massa calor.
Quina ràbia... no puc sortir que plou.
Quina ràbia... he perdut el tren.

Surt, encara que no faci sol.
Agafa un ventall, si és estiu.
Un paraigües i unes “catiusques”... i ves a saltar basals.
Seu, llegeix, observa, i escriu... un nou tren tornarà a passar.

 

Ecs! Quin fàstic!
 
Havia estat un bebè bon menjador, d’aquells que només veuen que et descordes la brusa ja obren la boca. Sempre es quedava satisfet i s’adormia amb un somriure als llavis.
Sempre... era molt temps.

Aquell dia començàvem amb la fruita. Mare meva, la que ens esperava.
Em van dir: “No comencis amb els cereals, perquè llavors no et voldrà la fruita”.
I jo, vaig triturar un tros de poma, un de pera, un de plàtan i el suc de mitja taronja.
Vaig posar aquella pasteta al plat i li vaig acostar la cullera.
Només tocar-li la boca, va començar a fer ganyotes, a agafar-li calfreds, a moure el capet com si hagués vist un dimoni, a creuar els ulls com si intentés entendre què li havia donat la seva mare... si sempre li donava allò que a ell li agradava!!!

Immediatament el fàstic es va apoderar del seu paladar i va començar a fer “pedorretes” per eliminar tot allò que encara li quedava. Les arcades eren tantes que li havia de bufar a la cara perquè no es fes blau. El pitet i jo érem un quadre de Miró. I el plat encara era ple.

Allà vaig veure clar que la macedònia de fruites no seria mai una de  les seves postres preferides.
  

 
Sorpresa!

Acostumava a fer-li moltes sorpreses.
Un dia, la Clara li havia dit que li agradaven molt. En Pep la volia veure feliç.
Buscava el seu somriure i el tornava boig veure com la deixava sense paraules sempre que s’apareixia on semblava impossible que ell hi fos.
Tenia traça en esbrinar on estaria la Clara sense que ella sospités perquè ho volia.
Cada dia es feia més difícil trobar una situació on sorprendre-la. I la Clara cada vegada en volia més.
Li arribaven flors sense motiu. Li encertava la música que ella volia sentir en tot moment. Li feia una trucada quan ella més ho necessitava.
Però aquell dia, la sorpresa va ser per en Pep.

Ella li havia dit:
- No vinguis avui, estaré ocupada tota la tarda. Ja ens veurem demà.

I ell, no va fer-li cas...

 
 
Aha... Tu ja m’entens!

Quan només mirant-te,
sé que vols dir.
Quan tan sols em somrius,
i sé que et faig feliç.
Quan et llisca una llàgrima,
i em fa sentir el teu dolor.
Quan tu em mires,
quan jo et somric...
quan ploro i em fas costat.
Quan estem lluny,
i sembla que et veig.
Quan beso els teus llavis,
i em dones la vida.
Quan m’abraces amb les paraules,
i  em parles amb el teu cos.
Llavors... Tu ja m’entens!



(fotografia de X.R. Trigo)


2 comentaris:

  1. Magnífics! el de la por és com si m'hagueres llegit el pensament, tot i que així és la literatura i la poesia.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teves paraules. Molt contenta de que et segueixi agradant el que escric. Aquesta Nit de Lletres és un repte, doncs s'ha d'escriure i publicar abans de 59 minuts i no sempre és fàcil. Però a mi m'agraden els reptes i sobretot, escriure. Una abraçada.

      Elimina