diumenge, 5 de febrer de 2017

Els ulls de l'Àlex



Crida 96 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Llança



L’Àlex era un nen de 8 anys. L’Àlex era l’únic fill de la Maria, una noia que havia decidit, després de diversos fracassos de parella, ser mare soltera.

L’Àlex era invident. Havia nascut amb uns ulls preciosos però desconnectats del món exterior.

Quan a la Maria li van explicar que el seu fill mai podria veure el mar, ni el cel, ni a ella, ni res... va ser com si una llança se li clavés al cor.
Va plorar, es va sentir culpable fins i tot d’haver-lo portat al món. Va buscar ajuda, i va tornar a plorar. Fins que un dia es va dir que ella seria els ulls de l’Àlex i li faria descobrir tot el que hi havia al seu voltant. Li faria imaginar com eren els colors, l’alçada de les muntanyes i quan lluny estava el cel.

I així ho feia dia rere dia.

L’Àlex sabia molt bé com era la seva mare. La veia sempre amb els seus ditets i la memoritzava per la oïda i l’olfacte.

Al tornar de l’escola passejaven prop del mar i sempre jugaven al mateix joc.
- Mare, què veus?
- Veig als teus amics que t’estimen.
- I què més, mama?
- Veig cotxes com el nostre plens de persones que no parlen entre ells.
- i tu i jo mama, com és que parlem tant?
- Perquè tu vols saber i jo vull que ho coneguis tot.
- Explica’m com veus avui el mar, mare
- Avui és més salat que mai. Tasta’l.
  Té el color més fosc que de costum perquè hi ha núvols i vol ploure. Escolta’l.
  I està cristal·lí, més net que mai. Olora’l.

- Saps mare? Sóc feliç perquè a través dels teus ulls puc veure moltes més coses que molts dels meus amics.

La mare va somriure i el va abraçar.
 
- Que guapa ets, mama! (li va dir mentre resseguia les faccions de sa mare amb les seves manetes)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada