dimarts, 25 de novembre de 2014

Allò que necessitaven

«Es van jurar amor etern i amb les mans entrellaçades, amb la lluna com a únic testimoni, els seus llavis es van…» ...unir. Va ser un petó d’amor, sí. Però tots dos sabien que era el darrer. Seria etern, però només ells ho sabrien.
Va durar tan poc, va ser un instant. I en canvi el seu regust a mel, els acompanyaria per sempre.
Es miraven mentre es besaven.
Ella, no volia perdre ni un sol moment aquells ulls que la resseguien amb desig. Ell, la prenia fort, com si tingués por de que se li escapés. Es tocaven amb la vista, s’abraçaven amb tot el cos, se sabien privilegiats per aquell moment.
Les mans es trobaven una i altra vegada, els seus dits jugaven i es parlaven. Unes carícies com aquelles no podien ser mentida. Unes paraules com les que s’insinuaven mentre s’acariciaven, no podien ser imaginacions seves.
 
S’estimaven, ho sabien. Era difícil, però tant amor no podria quedar només per la lluna. O potser sí. Potser només la lluna sabria entendre tanta tendresa, podria obrir els seus braços i, sense cap més retret, donar-los una oportunitat.
 

Avui, l’ombra havia de ser atrapada, en llibres dolços, enganxosos, en mel que regalimés, en xocolata que es fongués...
Però fugia, fugia de por. Aquesta ombra volia pertànyer de nou a la biblioteca, volia ser-hi. Volia tornar a existir.
Una por descontrolada per tot el que li havia passat, la feia escapar, aparèixer en els moments menys esperats i esborrar aquelles paraules escrites que li feien mal.
Les noves generacions d’escriptors que ajudaven al mestre llibreter, pensaven que aconseguirien ser ells qui l’atraparien, sense saber que, el que ella realment volia, era que mai més la deixessin marxar.


5 comentaris:

  1. M'agradat molt!!!
    Tens mes d'aquets.
    Felicitats.
    Un petonet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Ferran. Estic contenta que t'agradi. De moment el que tinc escrit, gairebé ho tinc tot publicat en aquest bloc. Tinc alguna coseta més però no gaire. Aniré publicant.

      Elimina
  2. Un relat tant doç com la mel.
    Molt bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, les premisses de @vulescriure eren aquestes, que fos ben ensucrat...però és bonic també, oi?

      Elimina
  3. És la impossibilitat de dir allò que volem, allò que sentim, la dona no vol anar-se'n però no arriba a poder-lo dir, la paraula, el llenguatge, la decència si vols li ho imedeix, és el joc de l'amor, una dona ha de ser cridada, més que ella cridar l'amor.

    Vicent

    ResponElimina