divendres, 27 de febrer de 2015

La seva pròpia cadena.

Fugia de sentir-se encadenat. Deia que mai ho estaria. No volia estar-ho.
A la Marina sempre li repetia que no havia d’estar tan pendent d’ell. Que tots dos havien de ser lliures. Que cadascú havia de tenir el seu espai.

En Jofre estava segur que per molt que li digués, ella estaria sempre al seu costat.
Però “sempre” va resultar ser massa temps.

I aquell nou dia la va despertar d’una manera diferent. La Marina va sortir al carrer i, sense adonar-se’n, va trencar les cadenes que l’unien a ell.
Passava pel davant d’una botiga, aquella on darrerament es comprava els seus vestits. Va mirar la imatge que d’ella es reflectia en un dels vidres de l’aparador i va veure per primera vegada una dona bella, una dona que tenia vida per viure.
De cop va deixar que la seva mirada es creués amb uns ulls que l’observaven des de l’interior. Es va deixar mirar. Es va deixar seduir.
Ella va somriure, i ell li va picar l’ullet.
La Marina continuà el seu camí desitjant tornar a aquell aparador.
En Jofre va esperar tot el dia i tota la nit. Va creure que tornaria amb la nova sortida del sol. Però ella no va aparèixer.
 
Ell, que no consentia que ningú li preguntés on anava, ara desesperava al no saber on estava la dona que l’estimava de veritat.
S’havia acabat. Tantes vegades li havia dit... però no pensava que...

Després de dies esperant que ella encara entrés per la porta, en Jofre va sortir al carrer. I al passar per davant de la botiga de roba hi va veure un cartell que deia:

“Mira’m, i sabràs què posar-te”

La Marina, per fi, ho havia sabut.    


1 comentari:

  1. Necessitem veure a la nostra dona o home desitjada per a que el deisig sexual creixca i amb ell l'amor. Molt bon conte.

    Vicent

    ResponElimina