dissabte, 28 de març de 2015

Sense cortines


Per fi! Ja havia tornat a arribar el dia.
Com tots els dimarts des de feia gairebé un any, es van retrobar en aquella cantonada.
La passió intacta, un neguit adolescent, unes mirades que es desitjaven... 

Igual que tots els “seus dies”, pujaven les escales tocant-se, besant-se, buscant-se, fent llarg aquell preludi dels seus moments d’amor desfermat. 

Era un piset de l’Eixample, que els deixava una amiga d’ella, còmplice d’aquella bogeria. Estava buit, només un llit i una manta, i quatre coses que havien anat deixant de dimarts en dimarts.
Les parets ben blanques i cap cortina a les finestres.
Els agradava així. Era al capdamunt de l’edifici i els feia sentir lliures.
Davant, una casa on mai havien vist a ningú. Les persianes baixades. Sempre fosc. 

Només tancar la porta, la roba els feia nosa. Se l’esgarrapaven sense esperar a arribar enlloc, només a estimar-se.
Un cop nus, feien l’amor davant la finestra, deixant que el darrer raig de sol del dia els acaricies, els piqués l’ullet i els fes sentir més vius que mai. 

Ells dos i el cel de testimoni.  

Els seus gemecs, que escapaven per aquella escletxa de la fusta envellida, es perdien entre els sorolls esmorteïts que arribaven de la vida a ras de terra.
Ells eren allà dalt, mostrant-se tal com volien fer-ho. Sentint l’excitació de que algú els pogués estar observant. Important-los poc que fos així. Volent, potser, que fos així.
Després, una abraçada  i un tancar els ulls. Uns sospirs i un tornem-hi. 

Ja era de nit i seguien junts. Ja quedava menys d’una setmana per tornar-se a veure.
Es vestien entre rialles i pessigolles.
La llum de l’estança els delatava. L’escenari era il·luminat com en el darrer moment d’una representació teatral.
A la finestra del davant, de sobte, una petita llum, uns ulls brillant... i uns aplaudiments.

1 comentari:

  1. Em ve a la memòria la xicoteta casa que vam llogar la meua dona i jo al barri de Sant Marcel·lí de la ciutat de València, on hi havia huit finestres que donaven al carrer, amb una església enfront, tota la casa estava de cara al Sud. Quins temps tan meravellosos.

    Vicent

    ResponElimina