Poemets de juliol 2014

Saps

que vols
Saps
com fer-ho
Saps
com dir-ho
Saps
per què

Saps
que és cert
Estima
a qui
t'estima
No dubtis
No dubto
Creu en tu
Creu en mi 

 

Pintaria
un quadre
amb els
nostres colors
Escriuria
un conte
amb els
nostres mots
Ballaria
un vals
amb la
nostra cançó
Avui..
segur podria 

 

Pararia

el temps

quan sóc feliç.

Avançaria

les hores

quan

no ets amb mi

Sortiria

a buscar-te

si no sé on ets

No viuria

si no

et veies més 

 

Segueixo

somiant

que ets amb mi.

Segueixo

pensant

que vols

ser amb mi.

Perquè

així m'ho dius.

Perquè

així m'ho fas saber.  

 

Hi ha coses

que no tenen

preu

Hi ha coses

que no es

poden explicar

Hi ha coses

que només

es poden

compartir

Hi ha coses

que només

són així. 

 

Estimar

amb bogeria

Perdre l'alè

durant l'absència

Odiar

la llunyania...

Desig

que esclata

quan la nit arriba

Desig

que a l'alba

no acabarà 

 

Aquest somriure

que ara veig,

que ara sento,

que tu em regales...

El vull sempre

en els teus llavis.

El vull sempre

per a mi.  

 

Ahir

només eren camins.

Avui

ja són dreceres.

Demà

sorgiran ponts

que aproparan

desitjos i fronteres.

Sortim a pista,

que comença

la carrera 

 

Un nou camí

per traçar

Noves sendes

que explorar

Sabem

que ens atraparà?

Un nou amor

que sempre

hi compta

Un amor

que ens

fa feliç  

 

Veig el mar

i en sé d tu

Veig el cel

i em diu

on ets

Veig l lluna

i em marca

el camí

Veig un estel

i em diu 1 secret

Sé q hi ets

aquí mateix 

 

Si sóc prop teu
el món canvia
Si ets amb mi
sento l vida
Si vens aquí
t'abraçaré
Si vinc jo allà
em besaràs
Tan sols
vull ser
al teu costat

 

El meu cor
és foll d'amor
quan se sap
prop del teu.
La lluna,
gelosa
de la nostra
passió,
vol
robar-nos
1 batec
i fer-se seu
el meu
instant

 

Tempesta

d'estiu.

Tempesta

que importuna

la meva vida.

Pluja

que desvia

el meu camí.

On ets?

Que aquesta

tarda

m'han robat

el meu destí.

Una aventura

Torno als relats... No havia marxat, però aquests dies tot al meu voltant està canviant, i vull comprovar si les paraules que em passen pel cap, encara s’ajunten, encara es coordinen i encara saben on han d’anar.

Som a tocar juliol. L’estiu ja ha començat.

M’agrada aquesta estació. Fa calor i això em revifa. El dia és llarg i la llum és intensa fins al capvespre. 

 

No sé si és aquest moment o aquesta calor, però avui he recordat aquell viatge, aquella aventura, aquella part de la meva història. 

 

Acabava de deixar una relació. Quasi tres anys que anaven directes al casori. Gairebé tot preparat, pis, mobles, electrodomèstics, dia, lloc i fins i tot algun que altre regal.

Us podeu imaginar que no va ser fàcil. Volia i dolia.

Ens vam repartir les coses, vam tancar els comptes comuns, ho vam comunicar a familiars, amics i coneguts. Havíem de trobar cadascú el seu lloc, refer els nostres cercles de relació que havien quedat trencats.  

 

Sempre he tingut família als EEUU, la germana del meu pare i els meus cosins. Jo els havia conegut no feia massa, un estiu que van venir a passar-lo tot sencer a Barcelona.

Ens havien convidat diverses vegades a que hi anéssim però mai havíem pogut anar.

Aquell era el moment. Tenia un mes per endavant, tenia els diners i necessitava posar distància.

No volia anar sola i la meva germana em va acompanyar. 

 

I ja ens veus a les dues creuant l’oceà. Era el nostre primer gran viatge.

Després en van venir d’altres, però aquella va ser la nostra primera escapada, la nostra primera aventura. 

 

El vol no era directe. Tres canvis i moltes hores, però la il·lusió ens podia. Primer escala a Madrid, després d’una tirada fins a Miami. I després fins al nostre destí: Tampa, Florida. 

 

Ens esperaven a l’aeroport amb un d’aquells vehicles que veiem al cinema, una ranxera a l’estil del Sud, una gran cabina i el darrera descobert.

Era començaments d’agost. Feia calor, molta calor. I la nostra pel·lícula acabava de començar. 

 

Tot ens semblava gran, immens. Sempre he cregut que allà tot és més gran.

Els gratacels, les cases, aquelles carreteres infinites, molt d’espai i poca gent.

La casa on ens estaríem estava a una hora de la ciutat. Les cases amplies, amb els seus garatges, el seu jardí, i els seus aires condicionats que no paraven ni de dia ni de nit.

Vàrem gaudir de tots els parcs temàtics que us pugueu imaginar. Tot Florida és un gran parc temàtic. I en aquell moment encara més.

 

Viatjar, quin gran plaer!

Canviar el lloc, el paisatge, la realitat de cada dia...

El temps no s’atura en el lloc d’on ets. I segueix endavant en el lloc on vas.

Per això és tan alliberador quan les coses t’engabien o tan enriquidor quan vols obrir-te al món. 

 

Conèixer gent i formes de viure diferents, sentir-te lluny de casa, enyorar als que havíem deixat a Barcelona, però saber que també enyoraríem als cosins quan toqués marxar. Això ens va fer canviar. 

 

Aquell viatge va tenir moments de tot. Vist des de la llunyania va ser el millor que ens podia haver passat.

Mentre hi érem, no tot van ser flors i violes, però al tornar havíem fet “neteja” de tantes coses... 

 

I si fos ara el moment de tornar a emprendre una aventura com aquella?

 

 

 

 

 

 

 

Poemets fins 28/06/14

Sentir-se

Saber-se

Somiar-se

Ser-hi

Estimar-se

Fer

Desfer

Senzillament,

Viure!!!

 

 

Estimo el cel

tan ple d’estrelles.

Estimo el mar

amb la seva sal.

Estimo l’aire

que aquí respiro.

Estimo

a qui vulgui

estar al meu costat. 

 

Demà

el cel serà clar,

potser més blau,

potser més net.

Avui

ens cal

aquella veu,

aquella abraçada,

algun t’estimo,

i un ramell de petons. 

 

Prop del mar.
Aquí tu.
Aquí jo.
Res més
no importa.
Sobtada
vetllada
que ens atrapa,
ens desvetlla,
que t'omple l'ànima
dels anhels
que ahir mancaven.

 

Paraules

serenes,

xiu-xius

ardents,

sentits

embogits,

passions

desfermades,

moments

compartits.

Creus

que podries

no sentir-me

mai més?

 

Puc

ser música.

Puc

ser cançó

Puc

ser musa

o potser passió.

Però saps

que sóc

més que això.

Sóc el bressol

d’uns somnis

i d’aquell amor.

 

Avui, ara
Visc i no visc.
Tinc i no tinc.
Sento i no sento.
Sóc i no sóc.
Emmudeixo.
Callo.
No apareix
cap paraula.
Ric i ploro.
I demà?
Existirà?

 

Aires de biblioteca,

llibres

que em parlen,

mots

que s’escapen,

silenci

que es trenca.

Em diuen

que estudiï,

em diuen

que vens,

em diuen

que hi ets.

 

Paraules
boniques.
Paraules
de mitja tarda.
Dolces.
Càlides.
Suaus.
Paraules que ens
submergeixen
en un somni:
El de viure
aquest estiu.

 

Voldria
que em veiessis...
No dubtis,
et veig

Voldria
que sabessis...
No dubtis,
ho sé

Voldria
que aquí estiguessis...
No dubtis,
hi sóc.

 

Sentir-te
i voler
que hi siguis.
Saber-te
i voler
seguir-te
Començar
i treure
la rauxa.
Gaudir
i perdre
el seny.
Ser feliç
i no pensar-hi
més.

 

Nit màgica.
Nit de foc
Nit massa curta.
per abraçar
tant amor.
Podem fer-la
créixer fins
la sortida del sol,
o viure-la intensa
en la més negra
foscor.

 

Sabem

l’un de l’altre.

Busquem

l’un a l’altre.

Patim

l’un per l’altre.

Volem

tot de l’altre.

Gaudim

allò de l’altre.

Sabem

que som

l’un i l’altre.

 

Una sola paraula

que em mostri

el teu sentiment

tindrà

més força

del que et puguis

imaginar.

No ho callis!

Que ho necessito

per continuar.

#jtc

 

 

Hi ha dies

que vols volar.

Hi ha dies

que voles.

Hi ha dies

que vols cantar.

Hi ha dies

que cantes.

Hi ha dies

que rius,

i altres

que plores.

I avui què fas?

 

 

Aquí sóc

esperant la nit,

quan robem

paraules que encara

no em dit.

La lluna

s’amaga,

ho vol sentir.

Digues-li que

vull veure’t

ara i demà

al matí.

 

 

Ves amb força.

Surt amb ganes.

Saps què vols.

Sembra imatge.

Guanyat a qui

s’ho val.

Confia en qui

t’estima.

Confia en qui

no et farà mal.

Poemets fins el 09/06/14

Veient com les barques

es gronxen al mar

Veient com les ones

em mullen els peus

Veient com el vent

em mou els cabells

Somric

i em sento feliç 

 

Uns ulls

que em parlen

Uns ulls

que em són sincers

Uns ulls

que he de veure

per saber que hi puc fer

Uns ulls que al mar

recorden

Ulls que en mi tindré 

 

Escric sense pressa,

potser arribaré,

avui no en tinc ganes,

estic sense alè.

El món es capgira

jo vull sortir

m’escapo,

o ho sembla,

serà que no en sé. 

 

Una vida

és el que et donen.

Una vida

amb un camí.

Una vida

que has de viure

Un camí

que has de seguir.

Sia nord,

sia sud,

has de viure

el teu destí. 

 

Vull que un dia

el sol surti

sense demanar permís.

Vull que un dia

es faci de nit

i no hagis de

marxar d’aquí,

Vull que un dia

pugui ser així. 

 

Vinga

que ja hi som

Surt

que ja pots

Riu

que és millor

Canta’m

que em farà bé

Balla

i que sigui amb mi

Parla’m

sabré que dir

Besa’m

i seré aquí.

 

 

Petons de sol,

carícies de mar,

abraçades del vent.

Sentits en alerta

que escapen al temps.

Sabrem aquests dies,

gaudir de l’amor? 

 

Una il·lusió

que et fa reviure

Una cançó

que em fa somiar

Una abraçada

i em sento estimada

Uns petons

desig sense fi

Una mirada

que no oblidaràs.

Qui m’ho anava a dir

Amb el pas dels anys, hom creu que ja té la seva vida encarrilada, que ja res pot canviar, que tot allò que ha viscut l’ha fet arribar a on és per continuar així.

Però la vida és plena de sorpreses. La vida es mou, vibra, salta i corre.

La vida és un tren en marxa. Si s’atura, malament. I si està fent camí, anirà fent parades. En algunes hi pujaran altres vides, en altres hi baixaran. 

 

Com pot ser possible que coses que mai t’hauries imaginat, ara puguin formar part del teu dia a dia?

Com pot ser que t’atreveixis a canviar aquelles idees que creies inamovibles?

 

Des del darrer relat m’han passat moltes coses. Fins i tot dues intervencions quirúrgiques, per falta d’una.

 

Però del que us vull parlar és del nou “personatge” que ha entrat a casa i que ha vingut per quedar-se.

Em refereixo al Whisky. És un gat. Sí, un felí de dos mesos que el meu fill va voler acollir perquè anaven a abandonar-lo.

Portàvem uns dies parlant del tema. Ell ho deixava caure cada nit, i jo anava donant llargues a veure si se li oblidava. 

Jo no he sigut massa de tenir animals a casa. Bé, de petitona tenia un gos, i després, com gairebé tothom, he tingut canaris, caderneres o hàmsters.

Però sempre havia dit que en un pis no tindria mai ni un gos ni un gat.

Aiiii! Aquestes coses que es diuen... 

 

Aquella nit havíem de parlar-ho i decidir si podíem tenir el gatet a casa. Però no hi va haver conversa.

A les nou de la nit, el meu fill em trucava des de la cantonada de casa, em preguntava si estava asseguda, i em feia saber que estava a punt de pujar i que ja portava el gatet i tot el que necessitava.

Em deia que només seria un parell de dies. Que no li posaria nom i així no li agafaríem carinyo.

Si no té nom, es veu que és com si no existís...

Però no us ho cregueu, això no va així. Tot va quedar en res tan bon punt el vàrem veure.

Porta pocs dies amb nosaltres, però ja ens fa ballar al ritme de la seva música.

Té uns ullets verds que segons la llum es tornen més grisos. Un pèl tan fi, que no puc fer més que acariciar.

Em busca, es posa al meu costat i està tranquil quan em veu. Em ve a rebre quan arribo i em desperta pel matí.

 

Qui m’anava a dir a mi que portaria fotos del gatet al mòbil?

 

Qui m’ho anava a dir...