Un poema no fa estiu

És estiu. Fa calor i a mi m’agrada. He d’escriure, vull escriure...

Un poema no fa estiu, per això avui us en regalo dos:

 

AQUESTA ABSÈNCIA

 

Voler tancar els ulls

per sentir una abraçada,

per imaginar el teu petó.

per saber-me

paraula del teu poema,

per ser vida del teu somriure.

Perquè sento la teva absència

com una llança que es clava

dins la meva ànima.

Ni quan hi ets,

et tinc tot.

I quan no et tinc,

el meu somriure

s’apaga. 

 

UN BOCINET DE TU

 

Des d’un racó de món,

sota la mateixa lluna,

un instant robat.

Et visc de lluny

i et sento a prop.

Bona nit, dolç amor.

Pensa’m fort

i seré amb tu.

Ets l’amor

que l’univers reclama:

Un petó que em besa l’ànima.

 

 

Trobar-nos la mirada

(Relat presentat en el Concurs de relats curts de TMB 2015, no va arribar a ser finalista)

Tot eren cues. Per entrar, per sortir... En definitiva, per arribar a algun lloc.

Mirava aquelles cares, intentava trobar-lo, sabia que era allà.

M’havia dit que vindria i no m’enganyava mai. Segur que hi era.

Agafaríem el tren de les 15:15. Ell, jo i em sembla que tot el món.

Allà no s’hi cabia, però jo havia d’entrar. Havíem quedat que pujaríem al vagó 26 i que faríem allò que tantes vegades ens havia divertit. Jugàvem a que no ens coneixíem. Ens seiem a prop i començàvem a fer-nos mirades i a compartir petits gestos que cridaven l’atenció dels més curiosos.

Els altres passatgers no ens treien la vista de sobre intentant esbrinar si aquella seducció acabaria en alguna cosa més. 

Feia calor, els colzes s’obrien pas entre tots aquells cossos. Els meus no es quedaven curts.

Situada al mig de la plataforma, no podia caure, impossible!

Esperava una veu, un somriure, una mirada.

De sobte, el whatsapp. El meu? Tothom mirava el seu mòbil, però sí, era el meu. I era ell. 

-Hola, que bonica estàs amb el teu suèter blau. 

Em veia, on era?

No em podia ni donar la volta, necessitava arribar a ell, però m’encantava la idea de que m’estigués observant sense jo saber des de quin racó del tren.

Aquesta vegada també jugaríem. 

-Aixeca la vista, princesa. I mira cap al final del tren. 

Allà, a la llunyania, entre tantes cares, una que reconeixia, una a qui m’era impossible no somriure-li. Aquella barbeta que em tornava boja, aquells ulls verds que només em miraven a mi.

Li vaig treure una mica la llengua i em vaig sentir com aquella nena a la que li feia vergonya dir el vers de Nadal. 

Un senyor amb un barret de palla estava prop dels ulls que jo buscava, i va creure que era a ell a qui li picava l’ullet. Em dedicava la seva millor rialla i la seva mirada va tornar a ser jove per uns instants. Després s’adonà que no era a ell a qui jo volia enlluernar, i es va posar vermell com un pebrot.

Com va poder, es va girar avergonyit i va seguir imaginant. 

El meu estimat seguia allà, mossegant-se els llavis com si fossin els meus els que es menjava.

I jo, a la distancia sentia com les seves mans m’acariciaven, em notava dins de la seva abraçada i era feliç esperant la nostra estació.

 

 

Una ametista oblidada

Ho he deixat per a l’últim moment. Apurant, com darrerament acabo fent les coses.

Jo, que era de les de planificar-ho tot, de preparar amb dies i dies d’anticipació qualsevol cosa que feia, de viure les coses abans que arribessin, i fins i tot a vegades, sense que acabessin arribant...

I ara em trobo mirant aquesta ametista que ni recordava que la tenia, per a veure si em diu alguna cosa.

Sé que va arribar a casa amb un d’aquells col·leccionables que es venen quan comença el curs escolar. D’aquells que es fa publicitat a la TV, que t’enganxen amb el preu del primer fascicle, i que ja saps que mai passaràs del tercer.

El més gros, és que ells també ho saben. Fins i tot, és millor que no vulguis acabar aquella casa de nines o aquell vaixell de veles perquè no trobaràs les peces, no estan previstes.

Però els primers números criden l’atenció, tenen bon preu i... que carai que tots hi hem caigut! 

La meva ametista havia de formar part d’un recull de pedres i minerals. Fins i tot hi havia un dels fascicles que portava de regal una “làmina d’or”. Vaja, d’un paperet daurat que tenia una mica, mica d’or...res per fer-se ric.

Jo ho vaig comprar perquè el color de l’ametista m’agrada i perquè diuen que neteja l’energia de la casa. Però, no ens enganyem, també perquè valia 1 euro.

 

Quan l’he recuperat havia quasi perdut el color lila tan característic d’aquest mineral. Ara, que fa estona que me la miro, i que sap que és la protagonista del meu relat, noto que ha anat recuperant la seva imatge púrpura, aquella que va cridar la meva atenció un dia de setembre.
 

Just, però a temps, puc acabar aquest escrit. Em torno a mirar l’ametista. Li somric. Crec que necessitava companyia. Fa millor cara. Talment com jo.

CICLES

Us presento l'audiovisual en el que he participat escrivint les paraules que aquestes imatges i aquesta música em feien sentir.

Les excel·lents  imatges han estat filmades i elaborades per Pei Iborra, amb la col·laboració de Laura Puertas. La exquisida música ha estat íntegrament composada per Pere Pèries en exclusiva per aquest muntatge. I jo he estat orgullosa i contenta de deixar també els meus mots en aquest bonic regal.

 

Ha estat presentat al 3r. Concurs d'Audiovisuals Miquel Obiols de Roda de Ter/Les Masies de Roda. I el dissabte 25 d'abril va ser el lliurament de premis.

"Cicles" ha guanyat dos dels tres premis possibles.

En concret ha estat guardonat amb el Primer Premi Local i amb el Premi del Públic.

 

"Cicles" vol representar tot allò que ens fa viure, que ens fa moure, que ens fa ser-hi, que ens pot fer aixecar el vol o que ens fa ser conscients del pas del temps.

Si us deixeu envoltar per la música, veureu com les imatges i les frases escrites juguen amb les notes musicals, i possiblement, us descobrireu amb un dolç somriure als llavis.

 

Voldria que us possessiu còmodes, que tinguéssiu ganes de veure'l, d'escoltar-lo, de llegir-lo, de viure'l...com hem fet nosaltres. 

I gaudíssiu, que gaudíssiu molt, tant com també ho hem fet nosaltres.

Després...ja em direu.

 

La nit de les lletres

Avui he participat en la trobada d'escriptors a "La nit de les Lletres" a @Vullescriure .
Des de les 8 del vespre fins a la 1 de la matinada, ens han donat un tema cada hora per fer 5 relats.
Teníem un tema, un espai il·limitat, la llibertat d'estil, i 59 minuts per escriure cadascun d'ells.

Els meus us els deixo aquí:


1. Tenir fred

Fa un fred que glaça, és la teva veu.
Ho dius sense immutar-te, ni baixes la mirada.
De res ha servit el que hem fet,
res ha quedat del que hem dit,
Només la teva fredor en les paraules,
només el meu cor gelat que ja no avança.

 

 

2. Tenir pessigolles

M'hi acostava a poc a poc. Només de veure'm ja somreia. Esperava ansiós que m'acostés. L'acariciava, li feia un petó i m'apropava al seu clatell sense deixar-lo escapar.
La meva boca tocant la seva pell.
Tot era sentir suaument els meus llavis, i s'esgarrifava de plaer.
Li parlava sense separar-me ni un mil·límetre del seu cos, i tot d'una començava a riure sense poder parar.
Tenia tantes pessigolles com l'amor que jo li podia donar.
Només tenia 1 anyet. Encara avui es deixa que li parli fluixet.

 

 

 

3. Tenir pipi

 

- Que no en tinc!
- Segur?
- Que sí, que ja n'he fet.
- D'acord, doncs marxem!
- Pugem al cotxe que ens espera la tieta.
- Ui que bé, jugaré amb l'Arnau.
...
- Mama, queda molt?
- Mama, ja arribem?
...
- Mama, que tinc pipi!!!

 

 

 

 

4. Tenir son 

 

Ja és tard, tenia son. Però em falta la teva abraçada per poder dormir.
Sóc al llit, i tu no hi ets.
Tanco els ulls, i no apareixes.
Sento el buit, no hi ha resposta.
Demà pensaré que necessitava dormir.
Avui, penso que el temps es para si no estàs aquí.

Avui no dormo,
Avui tinc son per dormir-la amb tu.

 

 

5. Tenir èxit

I jo la vaig conèixer.
Escrivia, i ho feia bé. T'atrapava només haver-li llegit les primeres paraules. Escrivia tal i com parlava, dolçament.
D'ella eren aquells llibres que ara guardo amb tanta devoció. D'ella eren aquells articles que, tantes vegades, m'han servit d'inspiració. D'ella eren els mots que encara sento recitar.
Havia de ser un èxit. El seu darrer llibre ho havia de ser. Però no va ser ella la que el va poder presentar. Va marxar massa aviat. Va perdre la juguesca. I em va deixar sol.
Des d'allà on siguis, estimada, fes-me un somriure i sent aquest èxit, que visc jo, que és teu,... que és dels dos.

 

(Fotografia de X.R.Trigo)

Sense cortines

Per fi! Ja havia tornat a arribar el dia.

Com tots els dimarts des de feia gairebé un any, es van retrobar en aquella cantonada.

La passió intacta, un neguit adolescent, unes mirades que es desitjaven... 

Igual que tots els “seus dies”, pujaven les escales tocant-se, besant-se, buscant-se, fent llarg aquell preludi dels seus moments d’amor desfermat. 

Era un piset de l’Eixample, que els deixava una amiga d’ella, còmplice d’aquella bogeria. Estava buit, només un llit i una manta, i quatre coses que havien anat deixant de dimarts en dimarts.

Les parets ben blanques i cap cortina a les finestres.

Els agradava així. Era al capdamunt de l’edifici i els feia sentir lliures.

Davant, una casa on mai havien vist a ningú. Les persianes baixades. Sempre fosc. 

Només tancar la porta, la roba els feia nosa. Se l’esgarrapaven sense esperar a arribar enlloc, només a estimar-se.

Un cop nus, feien l’amor davant la finestra, deixant que el darrer raig de sol del dia els acaricies, els piqués l’ullet i els fes sentir més vius que mai. 

Ells dos i el cel de testimoni.  

Els seus gemecs, que escapaven per aquella escletxa de la fusta envellida, es perdien entre els sorolls esmorteïts que arribaven de la vida a ras de terra.

Ells eren allà dalt, mostrant-se tal com volien fer-ho. Sentint l’excitació de que algú els pogués estar observant. Important-los poc que fos així. Volent, potser, que fos així.

Després, una abraçada  i un tancar els ulls. Uns sospirs i un tornem-hi. 

Ja era de nit i seguien junts. Ja quedava menys d’una setmana per tornar-se a veure.

Es vestien entre rialles i pessigolles.

La llum de l’estança els delatava. L’escenari era il·luminat com en el darrer moment d’una representació teatral.

A la finestra del davant, de sobte, una petita llum, uns ulls brillant... i uns aplaudiments.

La seva pròpia cadena.

Fugia de sentir-se encadenat. Deia que mai ho estaria. No volia estar-ho.

A la Marina sempre li repetia que no havia d’estar tan pendent d’ell. Que tots dos havien de ser lliures. Que cadascú havia de tenir el seu espai.

En Jofre estava segur que per molt que li digués, ella estaria sempre al seu costat.

Però “sempre” va resultar ser massa temps.

I aquell nou dia la va despertar d’una manera diferent. La Marina va sortir al carrer i, sense adonar-se’n, va trencar les cadenes que l’unien a ell.

Passava pel davant d’una botiga, aquella on darrerament es comprava els seus vestits. Va mirar la imatge que d’ella es reflectia en un dels vidres de l’aparador i va veure per primera vegada una dona bella, una dona que tenia vida per viure.

De cop va deixar que la seva mirada es creués amb uns ulls que l’observaven des de l’interior. Es va deixar mirar. Es va deixar seduir.

Ella va somriure, i ell li va picar l’ullet.

La Marina continuà el seu camí desitjant tornar a aquell aparador.

En Jofre va esperar tot el dia i tota la nit. Va creure que tornaria amb la nova sortida del sol. Però ella no va aparèixer.

 

Ell, que no consentia que ningú li preguntés on anava, ara desesperava al no saber on estava la dona que l’estimava de veritat.

S’havia acabat. Tantes vegades li havia dit... però no pensava que...

Després de dies esperant que ella encara entrés per la porta, en Jofre va sortir al carrer. I al passar per davant de la botiga de roba hi va veure un cartell que deia:

“Mira’m, i sabràs què posar-te”

La Marina, per fi, ho havia sabut.