Olor de nou

El 2013 ja tanca, ja plega, ja “baixa la persianeta”.

El 2014 ja treu el cap, ja en té ganes.

A tot arreu es fan balanços.

Als platets de la balança tothom posa el que ha estat be i el que no, el que s’ha fet i el que s’ha deixat de fer, el que s’ha guanyat i el que s’ha perdut...

Es fan públics els propòsits per l’any que ha de començar.

Els que tenim sempre i algun de nou que ens engresca.

 

A mi, els nous propòsits, se m’acudeixen al tornar de les vacances d’estiu.

És quan noto el meu moment d’agafar carrera. De buscar-li lloc a tot allò que vull fer.

És quan encara m’envolta l’escalfor del sol.

És quan veig que l’hivern se m’acosta i que els dies es fan més curts.

Però, ara, en aquestes dates, sempre hi ha una cosa que faig:

“Declaro el moment d’inaugurar l’agenda nova”

 

Com m’agrada començar una agenda, una llibreta, un bloc de notes!

Les pàgines tan ben planxades, fines, blanques. Deliciosament netes, per poder omplir-les d’idees, de somnis, de deures i d’obligacions.  

Olor de nou.

L’olor que fa tot allò que estrenem, tot allò que comença, tot allò que il.lusiona, tot allò que encara pot ser. 

I ara que “estreno bloc”,  us escric els meus desitjos:

     Que el nou any ens sigui:

-         Saludable, per no haver de patir.

-         Creatiu, per espantar la mediocritat.

-         Lluminós, per veure el camí que hem de seguir.

-         Fort i savi, per superar els entrebancs que, de ben segur, hi trobarem. 

-         I que faci olor de nou, fins al final. 

                                                                             FELIÇ 2014

 

 

 

 

 

I on dius que vius?

Ja hi som de nou.  Si fa quatre dies que ho guardàvem! 

Baixem  l’arbre de Nadal de l’altell, les boles, els angelets i el pessebre. Les llumetes, moltes llumetes, i que no falti  “l’espumillón”.

A mi m’agraden molt les coses que brillen! 

Tornem a guarnir la casa, i mentalment, anem distribuint l’estada dels Dies Importants a cada casa: Nadal a casa dels meus pares,  Sant Esteve a casa ta mare, Any Nou...

Recuperem els CD de Nadales.  

I que no falti, el DVD del “Conte de Nadal” de Dickens. A casa és tradició  veure-la unes quantes vegades durant aquests dies.  

Però aquest Nadal, sento alguna cosa diferent.

I em ve de gust tornar a enviar  felicitacions. De les de sempre. Per correu. Amb sobre i segell. Escrites a mà.

Com les que enviava abans. Com aquelles que rebia i que penjava a l’entrada de casa. 

Ja tinc les targetes, ja tinc els segells, tinc pensat el que vull escriure i a qui li vull enviar.

M’hi poso i me’n adono que...no tinc adreces! 

Busco, remeno, però no, no les tinc.

Trobo adreces electròniques,  números de telèfon, fins i tot noms d’usuaris de l’ocellet.

Però l’adreça, adreça, no. Ni el carrer, ni el número, ni molt menys el codi postal. 

Calla, encara en tinc alguna!

Les de tota la vida, les que em sé de memòria, les dels pares, les de les tietes, i la d’algun amic que me l’ha passat gairebé sense adonar-se’n. 

N’envio poques.  Però ja està, enviades!

De tota manera, als que no sé on viuen, però sé on estan, també els hi arribarà. 

                                                                                                                 BON NADAL

Un any de canvis

Un nou any, tot semblava com sempre.

Tenia 4 anys. Aquell any en faria 5, tota una mà de dits.

Que important em sentia!

Però els esdeveniments d’aquell any farien que la meva vida fos diferent. 

 

Per començar, deixava de ser filla única. Una altra nena arribava a la família, la meva germana.

Això demanava canvis immediats: haver de compartir els pares, l’habitació, les coses de casa, les carícies...

Després semblava que havia crescut de cop.

Em deien: “Ara ets la gran...” i ja podia fer tot allò que fins aquell moment no em deixaven fer sola.

Això sí, que no em toquessin la “meva nineta”, tan rodoneta, tan moreneta tan...petita. 

Pocs mesos després d’ampliar la família, el pare, amb el seu afany de que convenia sortir de la ciutat els caps de setmana, va comprar un terreny a Vilanova i la Geltrú.

I au, cada diumenge d’excursió!

 

Primer en tren. Sempre ple de gom a gom, nosaltres carregats fins a dalt i un cop arribats a la muntanya, sense lloc on resguardar-nos.

Després en “600”. Les costes del Garraf, les caravanes... i tot, sense cinturons de seguretat.

Records tèrbols, que han deixat empremta: Plors, baralles, pors, bitxos, mareigs... 

L’àvia que vivia a casa, havia estat malalta des de que la coneixia.

Aquell any va empitjorar i va morir.

Va ser tan dolorós acceptar la seva absència!. 

Aviat un canvi de pis per alleujar una mica la pena. Els records que allà hi teníem ens feien mal.

 

Canvis constants. Alguns que ens van marcar positivament i d’altres que ens van fer patir. 

Però tots van fer que aquella nena, que volia ensenyar tota la mà al preguntar-li quants anys tenia, agafés embranzida i, senzillament, no deixés de créixer mai.