Quina aventura!

Crida 95 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Illa

Quan eren petits sempre baixaven a jugar a la vora del riu. Agafaven el berenar i es convertien en exploradors. El grup passava de tres a set durant l’estiu i era estrany que trobessis la canalla dins les cases sinó era a les hores de les menjades o quan tocava anar al llit.

El joc que més els hi agradava  era  imaginar que aquells trossos de terra, que hi havia en mig del riu, eren illes. Unes illes on possiblement algun pirata amb una gran barba roja i una cama de fusta hauria amagat algun tresor.

Els dos més grans del grup havien dibuixat, en un paper mig trencat, un plànol que simulava el riu i tots els “illots” del voltant. Els hi encantava inventar-se noms i escriure’ls amb tinta xina. Els més petits quedaven bocabadats a l’escoltar com deien:

-“Avui rastrejarem l’Illa de les calaveres” o

-“Avui excavarem a l’Illa dels caps tallats fins que es faci fosc”

Cada dia era una aventura que tenia com a recompensa explicar, a la tornada, les anècdotes més suculentes als pares, avis i germans grans. Moltes vegades posant tanta imaginació que eren històries dignes de ser escrites.

Però un dia van anar al riu i, mentre jugaven, els núvols es van fer més i més negres i les gotes de pluja van començar a caure. Els petits volien tornar, però els més grans sentien encara més ganes d’aventura. El cel es va enfosquir de cop i, xops com anaven, es van refugiar en una petita balma que hi havia en una de les voreres. Tremolaven de fred, però també de por. En aquells moments els semblava sentir la veu del pirata dient-los que d’allà ja no en sortirien.

Mentrestant, al poble, els pares estaven nerviosos. Uns als altres es deien que no passaria res, que tornarien quan parés de ploure. Però s’ho deien en veu alta uns als altres per evitar caure en la desesperació. Dos dels pares van sortir a buscar-los mentre els altres esperaven al poble. 

Al cap de dues hores, allà a la llunyania, els pares i mares que s’havien quedat al poble van veure com, el tresor més preuat que tenien, els seus fills, tornaven sans i estalvis a casa.

Demà ho faré

Crida 94 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Demà

Cada dia m’he dit el mateix:

-No passa res. Demà ho faré. Demà em vindrà la inspiració.

Però res ha estat com em pensava. He hagut de canviar plans i amollar-me a noves situacions. He hagut de treballar més hores de les previstes. Les qüestions familiars m’han deixat descol·locada. Hi ha hagut corredisses a hospitals i moments d’estimar-nos més que mai.

Hem pogut menjar junts i sentir com d’units estem.

Però en cap moment he pogut pensar en què faria demà. He hagut de ballar la cançó que sonava cada dia. I al despertar adonar-me’n que allò era l’únic que teníem segur. I tirar endavant. Sortir al carrer, deixar les llàgrimes a casa i anar endavant.

Aquest Nadal, més que mai, he sentit l’amor dels que m’estimen. En alguns moments en forma d’abraçades, en altres amb petons, fins i tot a través de whatsapps.

També hi ha hagut moments màgics, d’aquells que no s’obliden: com un bany calent amb olis essencials i un massatge relaxant digne del millor SPA del món. Només perquè estava ell.

I tot això ha estat en el present. Cada dia ha estat un avui. Un avui intens, un avui que no espera un demà perquè no sap com serà. Però sabent que cap moment és millor que el que tenim entre les mans.

Això sí, el relat ha anat quedant per un demà que, agafat pels pèls s’ha convertit en avui.

Cigne de coll alt

Crida 93 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Cigne

Ja hi tornàvem a ser. Començava de nou l’estació de l’any que menys m’agradava, l’hivern.

Sempre he sigut molt fredolica i des de joveneta el meu cos va processar aquell fred en forma d’una intolerància que, per moments, em deixava la pell plena de butllofes.

Havia tornat a arribar la temporada en la que pel carrer només se’m veien els ulls, i les capes de roba, que duia a sobre, em donaven l’aspecte d’haver engreixat uns quant quilos.

A l’escola tocava anar amb uniforme. Les mares deien que ho agraïen, que era molt millor perquè així no hi havia diferència entre les nenes, i a més no havien de perdre temps pel matí per decidir quina roba s’havien de posar les filles: Hi havia uniforme i punt!

Aquell vestit que en deien “pitxi” de color blau marí, quasi negre, la camisa blanca, i mitjons i sabates... marrons! Era horrible!

Feia anys que era així, però ara havia arribat l’hivern, i jo necessitava més roba.

Llavors la cosa empitjorava. Els mitjons se substituïen per les mitges de llana marró que sempre em relliscaven. I la roba interior habitual s’incrementava amb una peça sovint bonica però incòmode, la combinació (o familiarment coneguda com a “viso”).

Per acabar-ho de rematar, la camisa freda i encarcarada se substituïa per un suèter de punt i de coll alt blanc, d’aquells que en deien “coll de cigne”

El nom suposo que li venia perquè, segons els entesos en moda, estilitzava el coll i el feia semblar més llarg i prim, i els devia recordar a les precioses aus del llac...

Sense adonar-nos va tornar a ser Nadal. Com cada any, hi havia un paquet que jo sempre obria el primer, amb indiferència. Ja sabia què hi havia. Llavors, la meva germana deia:

- Mira, n’hi ha un de nou!