És un
plaer al que no vull renunciar. De tant en tant, necessito sentir que els
actors són reals, que estan allà, davant meu. He de notar com em sorprenen, com
m’emocionen des del mateix moment en que s’alça el teló. He de viure aquesta
màgia del directe que m’impregna i em captiva.
Darrerament
he viscut “El crèdit” de Jordi Galceran, dirigida per
Sergi Belbel i amb dos únics actors que omplen l’escenari, Jordi Bosch i Jordi
Boixaderas.
Puc dir,
fort i alt, que vaig sortit encantada,
que em va sorprendre el gir que agafa l’obra al poc de començar, que vaig
riure, que em va fer pensar, que la interpretació dels “Jordis” va ser
magnífica, que hi tornaria si no fos perquè no queden entrades...
Aquest dissabte
també he viscut “La Ratonera” d’Agatha Christie. Diversos actors, tots
coneguts per les sèries de casa nostra. Bones actuacions, però la posada en
escena no em va resultar tan espectacular com la de l’obra de Galceran. La
història ja m’era coneguda i per tant el factor sorpresa no va existir.
Potser
massa llarga, potser feia massa calor, i, definitivament, hi havia massa públic
constipat. La tos es va anar propagant pel pati de butaques com la misteriosa
cançoneta de “Three Blind Mice”.
Però el que més m’agrada del teatre és sentir la passió
dels actors, que una i altra vegada representen aquelles escenes com si fos la
primera vegada que les fan.
És que m’hi trobo. M’hi veig. Fa temps que no en faig.
Però, quan hi vaig, m’imagino entre bambolines,
amb l’adrenalina a flor de pell. Amb aquelles ganes de fugir, o de llançar-me a
l’escenari.
És un
moment, inexplicable. Si no l’heu viscut mai, no entendreu el que us dic.
Però és un
instant meravellós, en el que tot és possible: Oblidar-se del text, patir una sobtada
afonia, tremolar o dansar, riure o cridar.
Fer
exercicis de veu és una bona opció, distreu del moment i de passada prepares
les cordes vocals.
Et preguntes que estàs fent allà, per què et “compliques”
la vida, que si cal passar aquells nervis, que si ho fas, és perquè vols... Exactament com el
que ara em passa, ara que torno a estudiar. I encara que ho faig perquè vull: el dia de l’examen és, de
nou, com una sortida a l’escenari.
Això sí, és tan excitant, que si ho proves, t’enganxa.