dimarts, 28 de novembre del 2017

No cal tocar fusta

3a. Crida Vullescriure.com
Paraula obligatòria: Fusta




Feia temps que eren casats. Ho havien provat tot. Volien tenir fills i no hi havia manera.
Seguien sempre uns rituals. En Quim era molt supersticiós i no volia res de color groc a l’habitació, es dutxava després de sopar només amb aigua calenta, posava una espelma de color taronja, i abans d’abraçar a la Montse, tocava fusta. Creia que algun dia tot allò faria el seu efecte.

Havien acudit als millors metges i fetes les mil i una prova, però tots els hi deien el mateix:
- No hi ha cap problema. Vindran quan hagin de venir.

En Quim creia que era culpa seva i s’informava de productes naturals i d’exercicis que asseguraven incrementar la fertilitat. La Montse intentava gaudir els moments pensant que aquella seria la bona.
Aquest any, quan la primavera ja es veia venir, una pèrdua familiar els va trasbalsar. Va ser sense poder-ho assimilar, d’un dia per l’altre, i el cor semblava fer-se petit.

Aquella nit, la Montse el necessitava més que mai. Plorava sense parar i es va abraçar al Quim petonejant-lo com feia temps que no el besava.
Van entrar a l’habitació sense deixar-se anar, eren gairebé una sola persona.
Entre llàgrimes i carícies, van fer l’amor com la primera vegada. Era tant el seu desig de guarir la pena en els braços de l’altre, que en Quim ni va pensar en fer cap dels rituals que el perseguien des de ... ni recordava quan.
Al cap d’uns dies la Montse li va dir que estava embarassada.

Avui, ha sonat el telèfon i en Quim ha sortit disparat. En Bernat ja volia sortir.
Ha marxat de la feina dient als companys:
-Eiii que vaig a ser pare, vaig a ser pare... Ja us trucaré.

Ha pujat a un taxi i s’ha dirigit directament a l’hospital, llavors s’ha adonat que  portava els mitjons grocs.

Ha somrigut i ha pensat que mai més tornarà a necessitar tocar fusta. Tan sols havia de viure amb la intensitat que ho va fer aquella nit de març.  



diumenge, 26 de novembre del 2017

Melangia

No canviaria ni un sol moment
d'aquest temps que ha marxat
com el riu que busca el mar.
Res no s'atura,
però l'aigua
pot buscar de nou la llera
i així, tornar-nos a trobar.
L'enyor em traspassa el pit
com l'ham que mata al peix.
El cor se'm fa petit,
pres de la melangia.
Només la teva olor,
que ha quedat entre els meus cabells,
em fa més fàcil pensar
que mai t'allunyaràs de mi.

(Escrit el 9 de setembre de 2017)

 

divendres, 24 de novembre del 2017

Ho recordes?



2a. Crida Vullescriure
Paraula obligatòria: Peix


En Tinet havia nascut en un modest aquari que hi havia en el menjador de casa d’una família d’un petit poblet de la costa.
Era un espai on no hi faltava lloc per jugar i amagar-se, ni tan sols, un cofre que simulava un tresor enfonsat al mar.
L’aigua d’aquell “paradís” sempre era neta i en Tinet nedava entre aquelles bombolletes que sortien d’uns foradets com si fos el seu jacuzzi. La pressió de l’aigua li feia pessigolles a les aletes i li obligava a fer tombarelles sense parar.

Havia tingut sort perquè en aquella llar cuidaven a tots els que hi vivien fossin com fossin. Hi havia un gat, un gos i fins i tot un canari.
Però també havia tingut sort de sobreviure, ja que era l’únic peix que tenia un do especial: Tenia memòria.

A través del vidre, sempre ple de ditades dels petits de la casa, veia tots els matins acostar-se una mà que tocava l’aigua i que llençava aquella mena de pellofes que tant li agradaven.
Però de tant en tant, una mà molt menuda s’acostava a la peixera, plena d’aquell menjar i el deixava caure dins de l’aigua com si fossin flocs de neu. I si estava foooorça estona, fins que un crit de la mare el feia marxar.

Naturalment els altres peixos no recordaven que ja no tenien gana i s’empassaven tot el que podien. En Tinet s’esforçava en dir-los que ja no mengessin més, però ells seguien i seguien fins que, al dia següent, suraven panxa enlaire.

Amb el pas del temps i després d’haver conegut diverses espècies d’aquells desmemoriats, en Tinet va fer un repàs de tot el que recordava i va tancar els ulls mentre mirava les bombolles que encara el feien sentir bé. I es va adormir. 


(Foto cedida per M.Domene,2016)
 

dilluns, 13 de novembre del 2017

Fills

I tornem a la tardor i tornem a començar una temporada més d'escriptura a Vullescriure.com
Ho trobava a faltar, i tanmateix hi ha setmanes que no trobo el moment d'escriure.
Aquest any han passat moltes coses a la meva vida i no totes bones, més aviat al contrari, i he estat una mica desconnectada de l'escriptura que no fos els poemes tristos que em sortien del meu estat d'ànim.
Però li posarem fil a l'agulla i revifarem el foc de la vida, que sempre paga la pena tornar a començar.


El primer escrit d'aquesta temporada té com a fons inspirador el conte de "L'anaguet lleig".
Paraula obligada: Germans
Extra. Que siguin tres germans bessons


Fills

Quan eren petits ningú sabia diferenciar-los, tret de la mare que mai els havia vist iguals.
Havien nascut el mateix dia, en pocs minuts de diferència, un matí fred de febrer.
Arribaven en un petit hospital que estava a l’alçada dels recursos que podien pagar la família.
La Maria i el Joan tenien un fill de 6 anys i ells ja no eren tan joves per esperar massa, i varen pensar que estaria bé que en Joel no fos fill únic, per allò del dia de demà...
Després de molt donar-li voltes i quan semblava que l’edat els deixaria “jugar” sense més conseqüències, la Maria es va quedar embarassada.
Quan ho va saber no va poder ni riure ni plorar, només va mirar al seu home i va dir-li que l’estimava i que allò de tornar a sentir la vida dins d’ella la feia feliç sense pensar en res més. Ell la va abraçar amb força.
En la primera ecografia va semblar que el batec del fetus sonava amb un cert eco i després de veure la cara del ginecòleg, la Maria va preguntar:

- Algun problema, doctor?
- Cap, va dir el metge, només que hauràs de fer més espai a casa. En venen tres.

L’embaràs va ser llarg i dur. Amb moltes estones per pensar durant els llargs dies de repòs que va haver de fer.
Quan només tenien el Joel, i mentre ell dormia, la Maria l’acariciava i pensava que mai podria estimar a ningú com l’estimava a ell.
Però aquell dia, quan es va trobar als braços els tres bessons, i va veure brillar els ulls del Joel al conèixer als seus germans, va entendre que l’amor no es reparteix sinó que es multiplica sense pensar-hi, sense anar a classe ni sense que ningú t’ensenyi. Per estimar només has de permetre’t ser feliç.