Paraula obligatòria: Espill
El sol encara intentava treure el nas entre la boira del matí, quan la Dama del llac apareixia d’entre els matolls que vorejaven l’aigua.
Duia les seves robes blanques, sempre molles per les
vores, com regalimant la tendresa de la matinada.
S’apropava a la casa on ell vivia i li somreia des de la
finestra.
Després, com cada dia, arrencava a córrer i se submergia
en les aigües cristal·lines i fredes que feien d’espill a les muntanyes.
L’escena es repetia dia rere dia. En Joan creia que
sempre el perseguia el mateix somni. O, qui sap, potser no ho era. Però quan es
desfeia dels llençols, i tapat amb aquella manta vella obria la porta, només
imaginava unes petjades a la terra humida del portal.
Un capvespre de novembre, quan les fulles dels arbres es
tornen d’or i, fins i tot, un xic de vent les fa ballar, en Joan va decidir
atrapar el seu somni... Feia massa temps que estava sol.
Va preparar la cambra com si ell fos dormint. Un sac de
pomes feia veure que era el seu cos tapat fins una carabassa que representava
el cap i que va cobrir amb la seva gorreta de llana. Sempre dormia amb ella, per no tenir fred als pensaments.
En Joan es va amagar a l’armari del fons deixant una
escletxa per on poder mirar. I passà la nit en vetlla.
A la matinada, el so conegut de les delicades passes de
sempre es van tornar a sentir. En Joan, va obrir els ulls com a taronges i va sortir a buscar-la.
Només va trobar un vestit blanc estès com una catifa
davant seu. I el vent del Nord va fer dansar, més que mai, les fulles daurades
d’aquells bonics pollancres.
En Joan, seduït per aquella música que només ell era
capaç d’escoltar, es va anar endinsant dins l’aigua del llac i va notar com el
cos nu, suau i blanc de la dona que estimava l’abraçava i el duia cap al fons.
No va témer res. Li era possible respirar. No estava sol.
Per fi...no estava sol.
I des d’aquell dia, la muntanya segueix mirant-se a
l’espill del llac, on cada albada, en Joan i la Dama blanca xiuxiuegen la seva
cançó.
