diumenge, 29 de juny del 2014

Una aventura

Torno als relats... No havia marxat, però aquests dies tot al meu voltant està canviant, i vull comprovar si les paraules que em passen pel cap, encara s’ajunten, encara es coordinen i encara saben on han d’anar.
Som a tocar juliol. L’estiu ja ha començat.
M’agrada aquesta estació. Fa calor i això em revifa. El dia és llarg i la llum és intensa fins al capvespre. 
 
No sé si és aquest moment o aquesta calor, però avui he recordat aquell viatge, aquella aventura, aquella part de la meva història. 
 
Acabava de deixar una relació. Quasi tres anys que anaven directes al casori. Gairebé tot preparat, pis, mobles, electrodomèstics, dia, lloc i fins i tot algun que altre regal.
Us podeu imaginar que no va ser fàcil. Volia i dolia.
Ens vam repartir les coses, vam tancar els comptes comuns, ho vam comunicar a familiars, amics i coneguts. Havíem de trobar cadascú el seu lloc, refer els nostres cercles de relació que havien quedat trencats.  
 
Sempre he tingut família als EEUU, la germana del meu pare i els meus cosins. Jo els havia conegut no feia massa, un estiu que van venir a passar-lo tot sencer a Barcelona.
Ens havien convidat diverses vegades a que hi anéssim però mai havíem pogut anar.
Aquell era el moment. Tenia un mes per endavant, tenia els diners i necessitava posar distància.
No volia anar sola i la meva germana em va acompanyar. 
 
I ja ens veus a les dues creuant l’oceà. Era el nostre primer gran viatge.
Després en van venir d’altres, però aquella va ser la nostra primera escapada, la nostra primera aventura. 
 
El vol no era directe. Tres canvis i moltes hores, però la il·lusió ens podia. Primer escala a Madrid, després d’una tirada fins a Miami. I després fins al nostre destí: Tampa, Florida. 
 
Ens esperaven a l’aeroport amb un d’aquells vehicles que veiem al cinema, una ranxera a l’estil del Sud, una gran cabina i el darrera descobert.
Era començaments d’agost. Feia calor, molta calor. I la nostra pel·lícula acabava de començar. 
 
Tot ens semblava gran, immens. Sempre he cregut que allà tot és més gran.
Els gratacels, les cases, aquelles carreteres infinites, molt d’espai i poca gent.
La casa on ens estaríem estava a una hora de la ciutat. Les cases amplies, amb els seus garatges, el seu jardí, i els seus aires condicionats que no paraven ni de dia ni de nit.
Vàrem gaudir de tots els parcs temàtics que us pugueu imaginar. Tot Florida és un gran parc temàtic. I en aquell moment encara més.
 
Viatjar, quin gran plaer!
Canviar el lloc, el paisatge, la realitat de cada dia...
El temps no s’atura en el lloc d’on ets. I segueix endavant en el lloc on vas.
Per això és tan alliberador quan les coses t’engabien o tan enriquidor quan vols obrir-te al món. 
 
Conèixer gent i formes de viure diferents, sentir-te lluny de casa, enyorar als que havíem deixat a Barcelona, però saber que també enyoraríem als cosins quan toqués marxar. Això ens va fer canviar. 
 
Aquell viatge va tenir moments de tot. Vist des de la llunyania va ser el millor que ens podia haver passat.
Mentre hi érem, no tot van ser flors i violes, però al tornar havíem fet “neteja” de tantes coses... 
 
I si fos ara el moment de tornar a emprendre una aventura com aquella?
 
 
 
 
 
 
 

Poemets fins 28/06/14

Sentir-se
Saber-se
Somiar-se
Ser-hi
Estimar-se
Fer
Desfer
Senzillament,
Viure!!!
 
 

Estimo el cel
tan ple d’estrelles.
Estimo el mar
amb la seva sal.
Estimo l’aire
que aquí respiro.
Estimo
a qui vulgui
estar al meu costat. 

 

Demà
el cel serà clar,
potser més blau,
potser més net.
Avui
ens cal
aquella veu,
aquella abraçada,
algun t’estimo,
i un ramell de petons. 

 

Prop del mar.
Aquí tu.
Aquí jo.
Res més
no importa.
Sobtada
vetllada
que ens atrapa,
ens desvetlla,
que t'omple l'ànima
dels anhels
que ahir mancaven.
 

Paraules
serenes,
xiu-xius
ardents,
sentits
embogits,
passions
desfermades,
moments
compartits.
Creus
que podries
no sentir-me
mai més?

 

Puc
ser música.
Puc
ser cançó
Puc
ser musa
o potser passió.
Però saps
que sóc
més que això.
Sóc el bressol
d’uns somnis
i d’aquell amor.

 

Avui, ara
Visc i no visc.
Tinc i no tinc.
Sento i no sento.
Sóc i no sóc.
Emmudeixo.
Callo.
No apareix
cap paraula.
Ric i ploro.
I demà?
Existirà?
 

Aires de biblioteca,
llibres
que em parlen,
mots
que s’escapen,
silenci
que es trenca.
Em diuen
que estudiï,
em diuen
que vens,
em diuen
que hi ets.

 

Paraules
boniques.
Paraules
de mitja tarda.
Dolces.
Càlides.
Suaus.
Paraules que ens
submergeixen
en un somni:
El de viure
aquest estiu.
 

Voldria
que em veiessis...
No dubtis,
et veig

Voldria
que sabessis...
No dubtis,
ho sé

Voldria
que aquí estiguessis...
No dubtis,
hi sóc.
 

Sentir-te
i voler
que hi siguis.
Saber-te
i voler
seguir-te
Començar
i treure
la rauxa.
Gaudir
i perdre
el seny.
Ser feliç
i no pensar-hi
més.
 

Nit màgica.
Nit de foc
Nit massa curta.
per abraçar
tant amor.
Podem fer-la
créixer fins
la sortida del sol,
o viure-la intensa
en la més negra
foscor.
 

Sabem
l’un de l’altre.
Busquem
l’un a l’altre.
Patim
l’un per l’altre.
Volem
tot de l’altre.
Gaudim
allò de l’altre.
Sabem
que som
l’un i l’altre.

 

Una sola paraula
que em mostri
el teu sentiment
tindrà
més força
del que et puguis
imaginar.
No ho callis!
Que ho necessito
per continuar.
#jtc

 
 

Hi ha dies
que vols volar.
Hi ha dies
que voles.
Hi ha dies
que vols cantar.
Hi ha dies
que cantes.
Hi ha dies
que rius,
i altres
que plores.
I avui què fas?

 
 

Aquí sóc
esperant la nit,
quan robem
paraules que encara
no em dit.
La lluna
s’amaga,
ho vol sentir.
Digues-li que
vull veure’t
ara i demà
al matí.
 
 

Ves amb força.
Surt amb ganes.
Saps què vols.
Sembra imatge.
Guanyat a qui
s’ho val.
Confia en qui
t’estima.
Confia en qui
no et farà mal.

dissabte, 14 de juny del 2014

Poemets fins el 09/06/14

Veient com les barques
es gronxen al mar
Veient com les ones
em mullen els peus
Veient com el vent
em mou els cabells
Somric
i em sento feliç 

 

Uns ulls
que em parlen
Uns ulls
que em són sincers
Uns ulls
que he de veure
per saber que hi puc fer
Uns ulls que al mar
recorden
Ulls que en mi tindré 

 

Escric sense pressa,
potser arribaré,
avui no en tinc ganes,
estic sense alè.
El món es capgira
jo vull sortir
m’escapo,
o ho sembla,
serà que no en sé. 

 

Una vida
és el que et donen.
Una vida
amb un camí.
Una vida
que has de viure
Un camí
que has de seguir.
Sia nord,
sia sud,
has de viure
el teu destí. 

 

Vull que un dia
el sol surti
sense demanar permís.
Vull que un dia
es faci de nit
i no hagis de
marxar d’aquí,
Vull que un dia
pugui ser així. 

 

Vinga
que ja hi som
Surt
que ja pots
Riu
que és millor
Canta’m
que em farà bé
Balla
i que sigui amb mi
Parla’m
sabré que dir
Besa’m
i seré aquí.
 
 

Petons de sol,
carícies de mar,
abraçades del vent.
Sentits en alerta
que escapen al temps.
Sabrem aquests dies,
gaudir de l’amor? 

 

Una il·lusió
que et fa reviure
Una cançó
que em fa somiar
Una abraçada
i em sento estimada
Uns petons
desig sense fi
Una mirada
que no oblidaràs.