Torno als relats... No havia marxat, però aquests dies
tot al meu voltant està canviant, i vull comprovar si les paraules que em
passen pel cap, encara s’ajunten, encara es coordinen i encara saben on han
d’anar.
Som a
tocar juliol. L’estiu ja ha començat.
M’agrada
aquesta estació. Fa calor i això em revifa. El dia és llarg i la llum és
intensa fins al capvespre.
No sé si
és aquest moment o aquesta calor, però avui he recordat aquell viatge, aquella
aventura, aquella part de la meva història.
Acabava de
deixar una relació. Quasi tres anys que anaven directes al casori. Gairebé tot
preparat, pis, mobles, electrodomèstics, dia, lloc i fins i tot algun que altre
regal.
Us podeu
imaginar que no va ser fàcil. Volia i dolia.
Ens vam repartir
les coses, vam tancar els comptes comuns, ho vam comunicar a familiars, amics i
coneguts. Havíem de trobar cadascú el seu lloc, refer els nostres cercles de
relació que havien quedat trencats.
Sempre he
tingut família als EEUU, la germana del meu pare i els meus cosins. Jo els
havia conegut no feia massa, un estiu que van venir a passar-lo tot sencer a
Barcelona.
Ens havien
convidat diverses vegades a que hi anéssim però mai havíem pogut anar.
Aquell era
el moment. Tenia un mes per endavant, tenia els diners i necessitava posar
distància.
No volia
anar sola i la meva germana em va acompanyar.
I ja ens
veus a les dues creuant l’oceà. Era el nostre primer gran viatge.
Després en
van venir d’altres, però aquella va ser la nostra primera escapada, la nostra
primera aventura.
El vol no
era directe. Tres canvis i moltes hores, però la il·lusió ens podia. Primer
escala a Madrid, després d’una tirada fins a Miami. I després fins al nostre
destí: Tampa, Florida.
Ens
esperaven a l’aeroport amb un d’aquells vehicles que veiem al cinema, una ranxera
a l’estil del Sud, una gran cabina i el darrera descobert.
Era
començaments d’agost. Feia calor, molta calor. I la nostra pel·lícula acabava
de començar.
Tot ens
semblava gran, immens. Sempre he cregut que allà tot és més gran.
Els
gratacels, les cases, aquelles carreteres infinites, molt d’espai i poca gent.
La casa on
ens estaríem estava a una hora de la ciutat. Les cases amplies, amb els seus
garatges, el seu jardí, i els seus aires condicionats que no paraven ni de dia
ni de nit.
Vàrem
gaudir de tots els parcs temàtics que us pugueu imaginar. Tot Florida és un
gran parc temàtic. I en aquell moment encara més.
Viatjar,
quin gran plaer!
Canviar el
lloc, el paisatge, la realitat de cada dia...
El temps
no s’atura en el lloc d’on ets. I segueix endavant en el lloc on vas.
Per això
és tan alliberador quan les coses t’engabien o tan enriquidor quan vols
obrir-te al món.
Conèixer
gent i formes de viure diferents, sentir-te lluny de casa, enyorar als que
havíem deixat a Barcelona, però saber que també enyoraríem als cosins quan
toqués marxar. Això ens va fer canviar.
Aquell
viatge va tenir moments de tot. Vist des de la llunyania va ser el millor que
ens podia haver passat.
Mentre hi
érem, no tot van ser flors i violes, però al tornar havíem fet “neteja” de
tantes coses...
I si fos
ara el moment de tornar a emprendre una aventura com aquella?
