Va durar tan poc, va ser un instant. I en canvi el
seu regust a mel, els acompanyaria per sempre.
Es miraven mentre es besaven.
Ella, no volia perdre ni un sol
moment aquells ulls que la resseguien amb desig. Ell, la prenia fort, com si
tingués por de que se li escapés. Es tocaven amb la vista, s’abraçaven amb tot
el cos, se sabien privilegiats per aquell moment.
Les mans es trobaven una i
altra vegada, els seus dits jugaven i es parlaven. Unes carícies com aquelles
no podien ser mentida. Unes paraules com les que s’insinuaven mentre
s’acariciaven, no podien ser imaginacions seves.
S’estimaven, ho sabien. Era
difícil, però tant amor no podria quedar només per la lluna. O potser sí.
Potser només la lluna sabria entendre tanta tendresa, podria obrir els seus
braços i, sense cap més retret, donar-los una oportunitat.
Avui, l’ombra havia de ser atrapada, en llibres
dolços, enganxosos, en mel que regalimés, en xocolata que es fongués...
Però fugia, fugia de por. Aquesta ombra volia pertànyer
de nou a la biblioteca, volia ser-hi. Volia tornar a existir.
Una por descontrolada per tot el que li havia
passat, la feia escapar, aparèixer en els moments menys esperats i esborrar
aquelles paraules escrites que li feien mal.
Les noves generacions d’escriptors que
ajudaven al mestre llibreter, pensaven que aconseguirien ser ells qui l’atraparien,
sense saber que, el que ella realment volia, era que mai més la deixessin
marxar.