dimarts, 25 de novembre del 2014

Allò que necessitaven

«Es van jurar amor etern i amb les mans entrellaçades, amb la lluna com a únic testimoni, els seus llavis es van…» ...unir. Va ser un petó d’amor, sí. Però tots dos sabien que era el darrer. Seria etern, però només ells ho sabrien.
Va durar tan poc, va ser un instant. I en canvi el seu regust a mel, els acompanyaria per sempre.
Es miraven mentre es besaven.
Ella, no volia perdre ni un sol moment aquells ulls que la resseguien amb desig. Ell, la prenia fort, com si tingués por de que se li escapés. Es tocaven amb la vista, s’abraçaven amb tot el cos, se sabien privilegiats per aquell moment.
Les mans es trobaven una i altra vegada, els seus dits jugaven i es parlaven. Unes carícies com aquelles no podien ser mentida. Unes paraules com les que s’insinuaven mentre s’acariciaven, no podien ser imaginacions seves.
 
S’estimaven, ho sabien. Era difícil, però tant amor no podria quedar només per la lluna. O potser sí. Potser només la lluna sabria entendre tanta tendresa, podria obrir els seus braços i, sense cap més retret, donar-los una oportunitat.
 

Avui, l’ombra havia de ser atrapada, en llibres dolços, enganxosos, en mel que regalimés, en xocolata que es fongués...
Però fugia, fugia de por. Aquesta ombra volia pertànyer de nou a la biblioteca, volia ser-hi. Volia tornar a existir.
Una por descontrolada per tot el que li havia passat, la feia escapar, aparèixer en els moments menys esperats i esborrar aquelles paraules escrites que li feien mal.
Les noves generacions d’escriptors que ajudaven al mestre llibreter, pensaven que aconseguirien ser ells qui l’atraparien, sense saber que, el que ella realment volia, era que mai més la deixessin marxar.


dijous, 13 de novembre del 2014

No ho seria

Un llibre buit, un llibre en blanc, una història que ara no tindria un final.
El mestre llibreter sabia paràgraf a paràgraf el que havia estat escrit. I el va tornar a recordar:


“Semblava un amor impossible. Eren tan diferents i tan semblants a la vegada... Se sabien a prop. Les distàncies i els diferents escenaris que els envoltaven no els podrien separar.
Havien d’escapar dels mons que els oprimien.
Ell coneixia bé el que ella volia escoltar. Ella, que no imaginava la vida sense ell, era capaç de qualsevol cosa per seguir al seu costat.
Ho havien decidit tots dos. Estarien junts o no estarien.
Eren forts quan lluitaven, eren tendres quan s’estimaven. Eren, i volien seguir sent.
Es van donar la mà... el camí era llarg, però el farien sense mirar enrere...”


En aquell moment, l’ombra, que no perdia de vista al mestre llibreter, va aixecar una revolada d’aire. Les darreres paraules escrites van tornar a desaparèixer... L’ombra desitjava que fos un amor impossible. El llibre, no.



dimecres, 12 de novembre del 2014

Una ombra coneguda

Era una ombra desafiant. El mirava, i el provocava. Però sabia que li costaria posar-lo nerviós.
Des d’on estava, darrera els escriptors, li llançava un fort brogit, que només ell podia escoltar.
El mestre bibliotecari sabia a què havia vingut i qui l’havia enviat. En aquella biblioteca vivien masses històries, i els savis de l’oracle no volien que sortissin a la llum.
La història de l’asteroide B612 l’havia escrit el mateix mestre. Però això no ho sabia ningú dels allà presents. Un pseudònim li guardava el secret.
L’ombra era l’única que coneixia la veritat, perquè formava part d’aquella veritat.
El mestre no s’ho va pensar gaire i va decidir ser ell qui aniria a l’asteroide per recopilar la informació de nou.
Envià un senyal als escriptors i els va dirigir, amb la mirada, a la petita habitació on hi havia una màquina de fotocopiar. La va posar en funcionament. Aquell soroll no deixava que l’ombra s’apropés. La coneixia bé.
 
Llavors, va dir als escriptors:

Els de la Tribu A anireu cap al planeta 2345 per refer el llibre “Cosmos”

Els de la Tribu B volareu cap al planeta Rosa28 per refer la enciclopèdia.

Feu tot el possible, parleu amb els avis del lloc i porteu tota la informació que siguin capaços de recordar.
 
Cadascú va donar la seva paraula de no tornar fins a tenir els mots desapareguts.
 
I, sense pensar-ho gaire, van iniciar el viatge. Un viatge amb una destinació coneguda, però sense la certesa de trobar el que buscaven. Tots van marxar esperançats. Tots, menys el mestre bibliotecari. Sabia que l’ombra aniria amb ell.

 

I segueix creixent

Com tot a la vida, el meu bloc evoluciona i canvia al meu costat.
L'escriptura, que tant m'havia costat anys enrere, em sembla molt més fàcil.
Podria escriure i escriure, només em cal temps.
El temps sí que em falta. Vull fer tantes coses... que voldria estirar les hores per poder-ho fer tot.

Ara, que no tinc temps però tinc ganes. Ara, torna a créixer el bloc.

Des de fa un mes aproximadament participo escrivint en les Crides literàries del Torneig d'escriptors del "Vullescriure": http://www.vullescriure.cat/index.html
És una obligació més però també és un nou plaer que no em vull perdre.

Hi ha un relat de fons, i ens donen unes premisses. A partir d'això, la ment és lliure i les mans també.
Un cop escrit, toca fer una crítica a dues persones de les que participen. I així anar millorant en allò que ens fa gaudir.

Escric cada 15 dies i a partir d'ara veureu publicats els relats que allà presento en aquest bloc.