dilluns, 26 de febrer del 2018

A tu, papa



Sembla ahir i ja fa un any. Era un dia net i clar i no feia tan fred com avui, però el cor se’ns va gelar a les 17:50 d’aquell diumenge.

Feia moltes hores que no sentíem la teva veu ni obries els ulls per mirar-nos, però seguies allà i podíem escoltar la teva presència. A la tarda vas començar a marxar, poc a poc, deixant anar en cada sospir una mica de la teva vida, la que sempre estarà amb nosaltres.

La teva respiració, cada vegada més espaiada, ens feia pensar que ja era la darrera, però quan ho va ser de veritat ho vam saber immediatament.

El darrer sospir va ser el més petit de tots, el més suau, el més dèbil i el que va enviar-nos més amor. El teu adéu va ser plàcid i dolç, i en aquell instant vaig escoltar el silenci més gran que mai havia escoltat. Va ser un silenci diferent, es va parar el teu cor i per uns instants, en la teva habitació, el temps també es va parar.

Avui, que pensem en aquells moments i que ja hem construït records d’un temps sense tu, penso en tot allò que no podré oblidar perquè forma part de la meva vida i observo el que és més important per a mi, i són les coses que em vas ensenyar sense ni adonar-te’n.

Em vas ensenyar a ser forta, a arriscar-me, a viure i a llençar-me a l’aigua sense saber nadar. Tu mai tenies por.

Diuen que en el físic m’assemblo a la mama però que sóc molt com tu. Potser per això ens barallàvem moltes vegades i després se’ns passava tot amb un somriure.

Et trobo faltar molt i encara crec que hi seràs quan arribi a casa teva. Però agraeixo els darrers dies que vaig poder passar amb tu, quasi totes les hores, en les que vam parlar de moltes coses, ens vam conèixer una mica més i ens vam dir amb els ulls tots allò que ens quedava per dir-nos.

Senzillament ens vam estimar fins el darrer moment.

Ara, seguiràs estant amb nosaltres perquè nosaltres som una part de tu.


dimecres, 14 de febrer del 2018

Per què?

8a. Crida Vullescriure
Paraula Obligatòria: Xarxa




La Cèlia sempre havia viscut a casa dels pares. Ells s’havien anat fent grans, i ella també. Però en aquella casa semblava no passar el temps.

Era una noia molt intel·ligent. Havia fet dues carreres universitàries. La primera, Econòmiques, per fer contents als pares i perquè, segons ells, seria la que li donaria per viure.
La segona Belles Arts, que era la que li omplia l’ànima. Els dibuixos i les pintures que feia li sortien sense pensar-hi. Només agafar els pinzells i semblava que anaven sols. Tenia un do especial, on el color donava vida a tot el que pintava en les teles que tenia escampades per l’habitació. Només en aquells moments era quan es deixava anar, on la seva ment i la seva persona eren lliures.
Però fora d’aquella habitació no ho era.
Sempre pendent dels pares i dels seus desitjos, mai s’atrevia a portar-los la contrària i si alguna vegada ho intentava, després tenia un sentiment tan gran de culpabilitat que no la deixava viure.

Els anys passaven com si res. I la Cèlia vivia entre la feina dels matins en un despatx, i les tardes a casa fent companyia a uns pares que començaven a no saber a quin mes de l’any estaven.
El pare, va emmalaltir de cop i volta i en un tres i no res va morir mentre dormia. La mare no va trigar gaire a seguir-lo.
Eren grans, molt grans, però la Cèlia, que ja tocava la jubilació, no se n’havia adonat.

Després d’acomiadar a la mare, la Cèlia va tornar sola a casa. Va entrar a l’habitació on pintava i va veure el quadre a mig fer que tenia en el cavallet. L’acabaria i el pintaria del color que ella volgués, sense demanar parer a ningú. El vendria o el regalaria. O potser el penjaria al menjador...
S’havia acostumat tant a viure amb ells, que tenia por de no saber-ho fer sola.
Els trobaria a faltar, i molt. En aquell moment es va posar a tremolar. S’havia adonat que a partir d’ara hauria de viure sense aquella xarxa de protecció que els pares donen als fills mentre són petits i que van retirant a mida que es fan grans. Però en el cas de la Cèlia, la xarxa acabava de desaparèixer.