Sembla ahir i ja fa un any. Era un dia net i clar i no
feia tan fred com avui, però el cor se’ns va gelar a les 17:50 d’aquell
diumenge.
Feia moltes hores que no sentíem la teva veu ni obries
els ulls per mirar-nos, però seguies allà i podíem escoltar la teva presència.
A la tarda vas començar a marxar, poc a poc, deixant anar en cada sospir una mica
de la teva vida, la que sempre estarà amb nosaltres.
La teva respiració, cada vegada més espaiada, ens feia
pensar que ja era la darrera, però quan ho va ser de veritat ho vam saber
immediatament.
El darrer sospir va ser el més petit de tots, el més
suau, el més dèbil i el que va enviar-nos més amor. El teu adéu va ser plàcid i
dolç, i en aquell instant vaig escoltar el silenci més gran que mai havia
escoltat. Va ser un silenci diferent, es va parar el teu cor i per uns instants,
en la teva habitació, el temps també es va parar.
Avui, que pensem en aquells moments i que ja hem construït
records d’un temps sense tu, penso en tot allò que no podré oblidar perquè
forma part de la meva vida i observo el que és més important per a mi, i són
les coses que em vas ensenyar sense ni adonar-te’n.
Em vas ensenyar a ser forta, a arriscar-me, a viure i a
llençar-me a l’aigua sense saber nadar. Tu mai tenies por.
Diuen que en el físic m’assemblo a la mama però que sóc
molt com tu. Potser per això ens barallàvem moltes vegades i després se’ns
passava tot amb un somriure.
Et trobo faltar molt i encara crec que hi seràs quan
arribi a casa teva. Però agraeixo els darrers dies que vaig poder passar amb
tu, quasi totes les hores, en les que vam parlar de moltes coses, ens vam conèixer
una mica més i ens vam dir amb els ulls tots allò que ens quedava per dir-nos.
Senzillament ens vam estimar fins el darrer moment.
Ara, seguiràs estant amb nosaltres perquè nosaltres som
una part de tu.