divendres, 27 de febrer del 2015

La seva pròpia cadena.

Fugia de sentir-se encadenat. Deia que mai ho estaria. No volia estar-ho.
A la Marina sempre li repetia que no havia d’estar tan pendent d’ell. Que tots dos havien de ser lliures. Que cadascú havia de tenir el seu espai.

En Jofre estava segur que per molt que li digués, ella estaria sempre al seu costat.
Però “sempre” va resultar ser massa temps.

I aquell nou dia la va despertar d’una manera diferent. La Marina va sortir al carrer i, sense adonar-se’n, va trencar les cadenes que l’unien a ell.
Passava pel davant d’una botiga, aquella on darrerament es comprava els seus vestits. Va mirar la imatge que d’ella es reflectia en un dels vidres de l’aparador i va veure per primera vegada una dona bella, una dona que tenia vida per viure.
De cop va deixar que la seva mirada es creués amb uns ulls que l’observaven des de l’interior. Es va deixar mirar. Es va deixar seduir.
Ella va somriure, i ell li va picar l’ullet.
La Marina continuà el seu camí desitjant tornar a aquell aparador.
En Jofre va esperar tot el dia i tota la nit. Va creure que tornaria amb la nova sortida del sol. Però ella no va aparèixer.
 
Ell, que no consentia que ningú li preguntés on anava, ara desesperava al no saber on estava la dona que l’estimava de veritat.
S’havia acabat. Tantes vegades li havia dit... però no pensava que...

Després de dies esperant que ella encara entrés per la porta, en Jofre va sortir al carrer. I al passar per davant de la botiga de roba hi va veure un cartell que deia:

“Mira’m, i sabràs què posar-te”

La Marina, per fi, ho havia sabut.    


diumenge, 8 de febrer del 2015

Intentant volar

No puc fer-ho. Avui no.
Les lletres se m’entrebanquen com si volguessin sortir totes a la vegada. Avui és difícil. Una ombra em pren les paraules. Voldria escriure però avui no serà.
Necessito un vent que faci volar els mots que m’aclaparen.
Em sento presonera dels meus pensaments. No em deixen escapar.
Voldria cridar.
Aquesta estança se’m fa petita. Fosca, freda...no hi caben dues mirades.
Hi guardo llibres i papers; diaris i revistes, diccionaris i col·leccionables.
Recordo quan semblava gran. Potser jo era petita.
Pensava que tot ho podia.
Ara, observo aquell ratolí mentre rossega el diari d’aquell dia.
No l’espanto, el deixo fer. Que se’l acabi. Que no en quedi. Potser així, mai més existeixis.
Tornaré a fer-ho. Potser demà.
Sortiré d’aquesta gàbia. I començaré a volar. Però aquestes ales no em serveixen. He de tornar-ho a intentar.
 

P.E. Caram, sembla que l’olor a terra mullada que feien les pàgines del darrer llibre que ha deixat en blanc l’ombra, m’han inspirat. I jo que pensava que no seria avui quan escriuria... Crec que ja he iniciat el vol.  

 
(Fotografia cedida per Pere Pèries)

Tastet de tuitpoemes d'hivern


Enamorada
dl mar,
d la brisa,
d’allò q em dones,
d’allò que ets
enamorada
dl dia quan tu hi ets
enamorada
d tu i d res més 

 

Aprofita
q el temps s’acaba.
tot just comença
però ja té data
una ombra ronda
la terra mullada.
encara podries ser tu
i no enganyar-te. 

 

Que excitant em resulta
encara
reconèixer, en la teva mirada,
el foc d’aquesta passió.
no és rutina, ni m’acostumo
és pura improvisació.

 

Tot el que tinc
sóc jo.
Tot el que sóc
ho veus.
Tot el q dic
és cert.
Tot el q faig
és clar.
Tot el q visc
ets tu. 

 

Sóc aquí,
vibrant,
vivint instants màgics.
Sóc així,
com em veus,
com em sents,
com em respires.
Sóc tot,
Sóc tu,
Sóc jo. 

 

A tu
que dins meu
vas créixer.
A tu
que ara voles
amb la meva empremta.
A tu
que ara em mires diferent.
A tu
del que mai seré infidel.
 
 

Omples ls meves hores,
els meus dies,
ls meves nits.
Sobtes l meu somni,
l meva ànima
i l meu llit.
Entres de puntetes,
i sento l teu desig. 

 

I quan es pensa acabat
sempre la troba a ella,
musa incondicional,
l’estrella q el guia.
Pren el pinzell
i dibuixa un estel,
El seu, el teu. 

 

Obre els ulls
q ja és de dia.
Desperta
q ja sóc aquí.
Pren la meva mà
i fem camí.
Abraça’m
i seré el teu destí.
Besa’m
i ho trobarem x fi. 

 

Dorm
que tot és en calma.
Dorm
que jo sóc qui t’abraça
Dorm
que demà podràs retrobar-me
Dorm
que avui ets tu qui em fa falta.
 
 
Escriure
per omplir d’il·lusió
les ànimes tristes.
Escriure
per donar dolçor
als cors amargs.
Senzillament, escriure.

 
 
Pensar-te tan fort
q costi d’imaginar
Sentir-te tan a prop
q no sembli q hagis marxat
Saber-te tan amb mi
q faci el cel tremolar 

 

Quan la solitud
sembla q em venç
apareixes amb un somriure
em dones la mà,
em mires...
i torno a reviure.
 
 
(Fotografia cedida per Pere Pèries)