dissabte, 4 de gener del 2020

JOIES

Crida 142
Temporada 2019/2020 de Vullescriure
Paraula obligatòria: Joieria



Hi ha joies que no es poden comprar, que no trobareu mai en una joieria. Que no valorem prou i no tenim por que ens les robin, tot i que són les més fàcils de perdre.

Hi ha joies que no es venen en la millor joieria, que les fabriquem sense adonar-nos:

L’amistat que neix amb una mirada i que no s’extingeix encara que passin els anys.

Els petons que, lluny de donar-los, els fem sense que mai s’acabin. I els que rebem sense demanar-los.

Les abraçades de més de sis segons, que traspassen la intensitat de l’afecte, de pell a pell.

Les rialles d’un infant quan li fas pessigolles mentre jugues sense presses el dissabte pel matí.

La veu de la mare, tinguis l’edat que tinguis, quan et trobes malament i veus la vida perillar.

La mà que et busca i et troba.

La lluna que mireu junts i que sempre veieu plena.

El neguit aquell que senties la nit de Reis i l’esforç que feia el teu pare per fer-te creure que ells existien.

L’orgull de veure que els teus fills es fan independents i volen del niu, encara que se t’escapi una llàgrima.

Aquella trucada que sona en el moment menys esperat i és amb qui estaves pensant.

Anar a dormir creient que has fet el que havies de fer i no desitjar res més.

La llibertat de poder expressar el que sents i que no et sigui jutjat.

La serenor de poder marxar sense deixar res pendent.

Estimar i saber-se estimat.