Temporada 2019/2020 de Vullescriure
Paraula obligatòria: Joieria
Hi ha
joies que no es poden comprar, que no trobareu mai en una joieria. Que no
valorem prou i no tenim por que ens les robin, tot i que són les més fàcils de
perdre.
Hi ha
joies que no es venen en la millor joieria, que les fabriquem sense adonar-nos:
L’amistat
que neix amb una mirada i que no s’extingeix encara que passin els anys.
Els
petons que, lluny de donar-los, els fem sense que mai s’acabin. I els que rebem
sense demanar-los.
Les
abraçades de més de sis segons, que traspassen la intensitat de l’afecte, de
pell a pell.
Les
rialles d’un infant quan li fas pessigolles mentre jugues sense presses el
dissabte pel matí.
La
veu de la mare, tinguis l’edat que tinguis, quan et trobes malament i veus la
vida perillar.
La mà
que et busca i et troba.
La
lluna que mireu junts i que sempre veieu plena.
El
neguit aquell que senties la nit de Reis i l’esforç que feia el teu pare per
fer-te creure que ells existien.
L’orgull
de veure que els teus fills es fan independents i volen del niu, encara que se
t’escapi una llàgrima.
Aquella
trucada que sona en el moment menys esperat i és amb qui estaves pensant.
Anar
a dormir creient que has fet el que havies de fer i no desitjar res més.
La
llibertat de poder expressar el que sents i que no et sigui jutjat.
La
serenor de poder marxar sense deixar res pendent.
Estimar
i saber-se estimat.