Uns dies
per posar ordre a tot allò que he deixat una mica aparcat durant les setmanes
de proves finals: endreçar coses de casa, posar la planxa al dia, escriure,
llegir, anar al cinema...
Durant el
curs, i com no puc fer que els dies tinguin més hores que les que tenen,
intento que aquestes siguin “més amples” perquè hi càpiguen més coses. I així
compagino família, feina, amics i estudis, amb certa facilitat.
Però quan
arriben aquestes dates, he de dedicar-m’hi a fons i, encara que les hores les converteixi
en autopistes de quatre carrils, alguna cosa he de deixar per a més endavant.
A casa qui
més i qui menys estudia o llegeix amb
assiduïtat. Acostuma a haver un bon ambient per estar tranquils i poder
concentrar-se sense problemes.
Això si,
sempre que a algun dels meus fills no li agafi el rampell i posi en marxa la “Xbox”.
Llavors, els sorolls que emeten els jocs, barrejats amb el ventilador de la
maquineta en qüestió i amb les veus dels jugadors “on line”, s’escampen per
tota la casa.
Però aquesta
vegada, havia de fer un esforç afegit: memoritzar i memoritzar. M’examinava de
Psicobiologia. Una assignatura apassionant, però difícil.
Difícil pels
conceptes enrevessats. Difícil per la quantitat de matèria. Difícil perquè els
conceptes s’havien d’entendre i difícil perquè la majoria d’aquests
conceptes s’havien d’empassar per poder-los repetir com els lloros.
Quan ja
només quedaven 2 dies per l’examen i veient que havia d’adaptar-me a la
modalitat d’estudi, vaig decidir buscar un lloc on només pogués estudiar. On no
em vinguessin ganes d'aixecar-me a posar una rentadora, on no em molestés la pols o hagués d’anar
cuinant entre pàgina i pàgina.
Tenia dos dies de festa a la feina, els havia d’aprofitar al màxim.
I vaig anar a la Biblioteca.
No m’era
desconeguda. Forma part del centre cívic on hi vaig sovint. Hi havia entrat a
fer-me el carnet i a donar-li un repàs a alguna revista, d’aquelles de les que
només t’interessen un parell d'articles i és massa cara per comprar-la.
Però anar
a estudiar, no ho havia fet, encara.
Les
estanteries plenes de llibres. Les taules grans, compartides. El silenci, l’ambient
impregnat de lletres, de continguts, de sapiència, tot es confabulava perquè
em centrés amb el que havia de fer.
Em vaig
situar prop d’uns finestrals. M’encanta estudiar amb llum de dia!
Estava
còmode, em sentia a gust, i la matèria va començar a quedar fixada en la meva
memòria.
Quina bona
sensació!
Entre tema
i tema, deixava anar la mirada sense destí. Però de sobte em trobava analitzant
el meu entorn.
Hi havia
joves i no tant joves. Alguns amb l’ordinador. Altres, molts, estudiant “a l’antiga”, amb paper i bolígraf,
senyaladors fluorescents i fulls per fer esborranys.
Al fons, el
xiuxiueig d’una parella que no se’n podia estar de comentar coses. Ella li passà
un paper, hi havia un cor dibuixat. Ell, va somriure. I continuaren estudiant fórmules
matemàtiques.
Tot em va
transportar anys enrere, quan de joveneta anava a una biblioteca, ja
desapareguda, al Parc de la Marquesa (Hospitalet). Una biblioteca petita, amb
unes taules que et podies passar les hores “llegint-les”. Amb uns solcs on se’t
ensorrava el bolígraf. On un dia ens va agafar un atac de riure i no podíem parar.
Caram,
quines ganes de riure que agafen en els llocs on no ho pots fer!
Aquests
dies i per unes hores, he tornat a ser només estudiant. He tornar a sentir
ganes de parlar quan no ho has de fer, a badar amb el que fa el del costat, a
concentrar-me perquè no hi ha més remei.
Fins i tot
he trobat escrits a les portes del lavabo d’aquells que feia molt temps que no
veia.
I he rigut, he rigut molt.
I he rigut, he rigut molt.
Crec, que
pels propers exàmens hi tornaré.