dimecres, 24 de gener del 2018

Les postres de l'avi Pere

7a. crida de Vullescriure
Paraula Obligatòria: Galetes.






Des de ben petita, la Júlia esperava amb ànsia que arribés el cap de setmana. El dissabte era el seu dia preferit. Tota la família anava a dinar a casa de l’avi Pere, un bon home que es va quedar vidu poc abans que la Júlia arribés al món.
L’avi sempre li explicava que tenia els ulls blaus, igualets que l’àvia, perquè s’havien trobat pel camí mentre una anava i l’altra venia, i que al mirar-se, la llum de la seva dona havia passat a la menuda.

L’avi Pere era un gran cuiner i sovint els tenia preparat un àpat senzill, sà, lleuger i fet amb tant d’amor, que sempre els deixava bocabadats.
La Júlia menjava amb ganes, però procurava no quedar-se farta abans que arribessin les postres.
Si hi havia una cosa que l’avi Pere feia com ningú eren les galetes, les seves “galetes màgiques”.

Cada dissabte, mentre posava el dinar a fer, preparava la massa amb  farina, mantega, llet, sucre i una culleradeta de llevat en pols, i esperava a posar l’ingredient final, aquell al que ell anomenava “el meu secret”, fins que no veia les cares de la família a l’arribar, especialment la de la Júlia.

Llavors, mentre dinaven, posava al forn un parell o tres de galetes per cadascun amb un polsim del que creia que els feia falta aquell dia, i les decorava amb la inicial de cada comensal dibuixada amb nata.
Aquelles galetes ho guarien tot: plors, mal de panxa, enyorances...

I, a l’acabar, la Júlia sempre feia la mateixa pregunta:
- Avi, quan em diràs el teu secret d’aquestes súper galetes?

I l’avi Pere, sempre responia:
- Ai bonica, quan tu siguis qui rebi a casa a les persones que estimes, sabràs quin és aquest ingredient. A mi, llavors, ja no em farà falta.





divendres, 5 de gener del 2018

No saps mai.

6a. Crida de Vullescriure
Paraula Obligatòria: Fletxa




En Miquel era el petit de quatre germans nascuts en una humil família. Ja feia anys que no es veia amb cap d’ells. Als pares els visitava un cop per setmana per comprovar que no els faltava de res, però s’hi estava ben poc temps.

Vivia sol en un petit poble. Quatre cases envoltaven l’església i una carretera estreta l’unia amb un polígon comercial on trobava les coses necessàries per anar tirant.
Era home de pocs luxes i de cap caprici. Treballava de comercial a 60 quilòmetres de casa i part de la seva vida passava també dins del cotxe escoltant les notícies de la ràdio.

Els caps de setmana li agradava caminar per la muntanya, pujar a crestes empinades per conèixer el castell que allà s’intuïa o anar a captar, amb la seva càmera, tot tipus d’aus, papallones o insectes.
No es plantejava canviar la seva forma de viure ni de compartir-la amb ningú. 
Fins que un dia, quan anava a comprar, va veure que preparaven una taula i uns micròfons. Un cartell, més alt que ell mateix, anunciava la presentació d’un llibre sobre senderisme i les rutes més destacades de Catalunya.
El tema l’interessava. Va agafar quatre coses del supermercat i va tornar a la zona de la presentació.
El llibre havia estat escrit per una noia rosa amb la pell bruna de sol. Feia cara de vida a l’aire lliure.
En Miquel va seure i en pocs minuts l’autora va començar a explicar com havia recopilat la informació que relatava en el llibre i, mitjançant un vídeo, presentava parts del llibre on els gràfics i les fotografies feien de mirar.

Un cop acabades les explicacions, en Miquel es va alçar embadalit per aquella veu, per les imatges i pels ulls d’aquella “fada”. Va comprar el llibre i es va posar a la cua per demanar que la noia li dediqués.
En el moment en que li va donar el llibre, l’escriptora, va aixecar el cap i al veure la cara d’aquell home va sentir com una d’aquelles fletxes que diuen que existeixen i que, unes ànimes invisibles, llencen als cors.

Diuen, que de tant en tant toca a algú i fins i tot, pot ser que la fletxa travessi dos cors a la vegada que no sabien que s’estaven esperant.