dimarts, 26 de març del 2019

Aquí estic jo

Crida 125
Paraula obligatòria: Permís




L’Emma era una dona de 50 anys que, després de dos divorcis i algunes relacions esporàdiques, creia que la mala sort l’acompanyaria tota la vida en això de l’amor.

Vivia en un petit poble de la costa, i a la tardor li agradava passejar amb els peus descalços per la sorra mig mullada. La relaxava saber que la fredor li arribava a tots els porus de la pell i, no tan sols, al cor.

Aquella tarda, mentre les onades s’apropaven sense tocar-la, va fer-se una promesa i, com un mantra, s’ho repetia una i altra vegada.

“No vull demanar permís per viure.
  No tornaré a reclamar comprensió.
  No buscaré, el que em manca, en una altra llar.
  No  desitjaré res més que ser feliç.
  Viuré amb un somriure als llavis.
  Estimaré sense esperar res a canvi.
  Agrairé tot el que em puguin donar.
  Atraparé el sol del migdia”

L’Emma es tornava a sentir lliure, plena d’energia i amb ganes de menjar-se el món. Tornava a estimar-se. Tenia ganes d’arreglar-se, de pentinar-se els rinxols, de posar-se sabates de taló i sortir al carrer sense donar explicacions a ningú.

Caminava pel passeig marítim, amb el cap alt, orgullosa de la seva imatge. No tenia por, no es deixaria vèncer. Ara sí, havia guanyat.


dilluns, 25 de març del 2019

El bell llac

Crida 124

Paraula obligatòria: Llac



En Jaume era un home que ja feia uns anys que havia entrat en la seixantena. Sempre vivint a la ciutat, deia que els seus peus no estaven fets pels carrerons no asfaltats. Li agradava el soroll dels cotxes i caminar entremig de la gent.

La Pilar i el Jaume eren com la cara i la creu d’una moneda. Inseparables, però tant diferents. Ella necessitava l’aire pur i, tot i que ja portava uns anys a la ciutat, no s’acaba d’acostumar a les presses i la indiferència dels vianants de Barcelona.

Avui al Jaume li costava pujar per aquella drecera. La pena li feia les cames pesades. El caminet era estret, tortuós, un terreny lliscós i moll. A una banda la roca escarpada, a l’altra un penya-segat que feia esfereir. Un corriol perillós.

Qui ho diria... Ell, que no li agradava caminar per senders arriscats perquè deia que la por no el deixava gaudir del paisatge. Ell, que tenia fred només marxar l’estiu. Ell, que sempre preferia la platja a la muntanya... Però a la Pilar li devia aquesta sortida.

Ell, en Jaume, avui havia arribat al peu d’aquella muntanya que, en el seu cim, guardava un petit llac adormit, transparent i fred. Un llac on ella, la Pilar, li havia demanat anar tantes i tantes vegades. On ell li havia promès que la portaria un dia. El llac on ara, ella, descansaria per sempre.