dijous, 27 de desembre del 2018

Natura morta


Crida 123
Paraula obligatòria: Muntanya


La pluja és com el plor. Les llàgrimes ens arrenquen les penes de l’ànima. Les gotes de pluja netegen cel i terra.

Però quan la pluja es converteix en tempesta, quan l’aigua no deixa treva, quan plou sobre mullat... és com quan no aconseguim parar de plorar i ens convertim en un cos que deambula ple de bassals i fang d’on ens sembla que no en sortirem mai.

Aquesta tardor, els aiguats se succeeixen. No fem net. El cel és gris i el cabdal dels rius creix sense mesura. Apareixen rieres i rierols que ja crèiem secs per sempre, i oblidem que l’aigua té memòria del seu passat i, quan li convé, torna a circular per allà on havia passejat abans de que els humans en féssim carreteres i ciutats.

Acostumem a pensar que som les persones les que decidim què fer amb el medi ambient, però no comptem en que, a l’igual que en el nostre interior, hi ha forces contra les que no podem lluitar.

Al mar li robem espai per fer platges, als rius els hi canviem el seu recorregut a la nostra conveniència, tapem rieres per fer cases... i quan menys ens ho pensem, la natura s’enfada i fa caure una part de la muntanya que passa a prop de les vies del tren. L’esllavissada s’emporta vides i estronca el dia a dia de famílies que anaven a treballar, a estudiar, a viure. I llavors ens lamentem i plorem per aquella impotència que ens fa vulnerables davant tantes circumstàncies. 

Avui segueix plovent i una llàgrima sento que em llisca la galta al saber que una persona jove ha perdut la vida perquè el tren de la seva vida ha quedat aturat sota unes roques a Vacarisses.



dimecres, 14 de novembre del 2018

Si la barqueta es tomba


 I ja tornem a ser-hi una temporada més a Vullescriure.com

Crida 122
Paraula obligatòria: Barca
Opcional: Que s'hi celebri una festa d'aniversari


 
Si la barqueta es tomba... nena no tinguis por...

Aquesta cançoneta seguia ressonant dins del seu cap dia rere dia.
Que no tingui por? – es deia la Gisela- que desafortunades les lletres d’aquelles cançons que tots hem cantat de petits.

La Gisela vivia sola des de ben joveneta. Els seus pares havien sortit un dia de primavera a estrenar la barca que, amb molts sacrificis, s’havien comprat per anar a navegar els dies de festa.
Tota la família vivia en constant contacte amb el mar. Era un “amic” al que li tenien un respecte especial però, a la vegada, es parlaven de tu a tu i sempre s’havien entès.

Aquell maleït diumenge, els pares de la Gisela, celebraven el seu 25 aniversari de casament i, després d’esmorzar amb les dues filles, van decidir gaudir de la seva festa tot sols.
Ells i el mar, com el dia que es van casar.

Van comprar el dinar, un pastís, una botella de cava i es van fer a la mar. Portaven gravada la música que sonava el dia del seu casament i moltes cançons, que s’havien fet seves d’ençà aquell dia. Van fer una abraçada a les noies i amb un somriure, es van acomiadar.

Els canvis de temps a la primavera són sobtats i imprevisibles. A l’arribar el capvespre no varen tornar. La ràdio de la barca no responia i ells havien callat per sempre. Un vent bufava al petit poble de la costa. Els vigilants del port els van buscar incansablement. Però, com si s’haguessin esfumat, mai els van trobar.

La Gisela i la seva germana van plorar al costat del mar dies i dies. Fins que un matí, d’estiu, varen veure dues gavines aixecar el vol des del mateix punt on s’havien acomiadat dels seus pares per darrera vegada.

Si la barqueta es tomba... nena no tinguis por... 


dijous, 3 de maig del 2018

La Nit de les Lletres de Vullescriure

Cada any, el cap de setmana abans o després de Sant Jordi, Vullescriure.cat celebra la Nit de les Lletres amb una marató d'escriptura amb els fidels escriptors de la temporada i amb tot aquells que es vulguin afegir.
Aquesta temporada s'ha celebrat el dissabte 28 d'abril, entre les 8 del vespre i la 1 de la matinada.
Un tema cada hora, un relat cada hora...una hora per cada escrit.

Aquí us deixo els meus 5 escrits amb els temes de cada crida. Espero que us agradin.



1a. Crida: Il·lusió

A vegades, quan les coses no surten com jo esperava, tinc por de caure en aquells moments en els que penses que res s’ho val, que ja no cal lluitar, que és millor deixar-ho estar. Però tot de sobte, apareixen motius de sobres per començar de nou, per traçar nous camins, per aixecar el vol una vegada més...

Nous projectes, noves il·lusions que van acariciant-me, que em van seduint. Persones que arriben a la meva vida i altres que sempre les tinc a prop, em fan adonar que res paga tant la pena com viure, estimar, compartir, riure... i per suposat aprendre del que ens va sacsejant pel camí.

Alguns diuen que em costa poc engrescar-me de nou. Jo penso que mai deixo de veure aquell fil d’il·lusió que em fa, sempre, anar endavant.



2a. Crida: Dubte

Aquell matí es va llevar amb ganes de sortir a caminar. Va obrir la persiana i els núvols tapaven els cims de les muntanyes que veia des del finestral. El terra era sec, però el vent movia, amb ganes, els tendals dels balcons que es divisaven a certa distància.

I va començar el seu dilema particular. En Pere, era un noi que sempre pensava les coses quatre o cinc vegades abans de fer-les realitat. Moltes vegades se li feia tard mentre pensava i repassava els seus “I si...?”

- I si surto i agafo fred? I si plou? I si em fa mal el peu? Agafo el paraigua? Truco a algú o vaig sol?...

Aquell matí, després de donar-hi mil i una voltes a tot, es va començar a vestir. De sobte es va sentir un tro que va fer tremolar les parets de la casa d’en Pere. La pluja era com una cortina d’aigua, i en Pere es va seure al sofà a pensar si es feia crispetes o una tassa de xocolata calenta.



3a. Crida: Determinació

- Ho tinc decidit - va dir la Clara -, d’avui no passa, avui li deixo anar el que tinc al cap i ja veurem...

La Clara treballava en un despatx i feia dies que es mirava a una de les seves companyes d’una manera diferent a les altres. Sabia que no tenia parella i anaven juntes a esmorzar. Però mai hauria pensat que se n’acabaria enamorant.

Què podia passar? Que ella no sentís el mateix? No perdria res, perquè res no tenia. I d’aquesta manera es trauria aquest patiment que no la deixava viure per amagar el que sentia.

Avui havia somiat amb ella, i ja no podia esperar més. Havia pres la determinació. Avui li diria que també desitjava esmorzar amb ella els dies de festa.



4a. Crida: Perill

                                  Ian Formiguera Planes
                                          (1970 – 2015)
                Continua volant per les muntanyes. Allà és on vas
                                     escollir viure per sempre.

Així deia l’esquela del nostre amic Ian, un noi del que sempre havíem dit que era “una cabreta lliure, però boja”.
L’Ian havia triat viure i respirar la muntanya. Ell no sentia el perill, ni tenia por. Recorria les crestes més altes i sempre pels camins més complicats. Feia saltar la seva moto de cross com si fos un cavall, fins a arribar als cims més alts.

I repetia sempre a la seva família i als més grans amics:
- Si un dia no torno, deixeu-me allà on hagi mort. La meva vida seguirà a la muntanya encara que no em veieu. Allà és on jo vull ser.



5a. Crida: Orgull

Era un calorós dia de juliol. L’emoció no l’havia deixat dormir. Sort que havia demanat festa a la feina.

Feia uns dies que havien rebut la convocatòria. El seu fill Joan havia tret una de les 400 millors notes, de tot Catalunya, en els exàmens de Selectivitat i eren convidats a assistir a l’acte de lliurament del diploma de “Distinció de les PAU 2017”.

Els seus fills sempre l’havien fet sentir orgullosa. Des de ben petits havien estat uns nens espavilats, carinyosos i molt guapos (clar que pels ulls d’una mare, els seus fills sempre són els millors). Però en aquest cas, no era un fet únicament subjectiu.

El gran, ja era enginyer i tenia la seva vida encarrilada. El petit, ara seria un estudiant de medicina, un estudiant amb bones notes i molta vocació. Només pensar-ho i un somriure li apareixia a la cara sense adonar-se’n.

Aquella tarda es va empolainar com si anés de casament, i va marxar ufanosa del braç del seu fill.
En aquella sala de l’auditori hi havia sobredosi d’orgull de tots els familiars dels guardonats.
Quan va escoltar el nom del seu fill i el va veure recollir el seu diploma, no va poder evitar que una llàgrima li llisqués per la galta. Allò també era felicitat