dissabte, 24 d’octubre del 2020

La vida, quins instants

I tornem als relats de Vullescriure.cat  Ja estem a la 9a. temporada. Avui, la resposta a la crida 150

 

Tenia por de despertar i que no hi fossis. Tot havia estat tan perfecte!

L’arribada amb un petó i una rosa vermella. La nit de lluna plena. El sopar, d’aquells que no cal ni mirar al plat per anar menjant. Els teus ulls observant-me amb desig. Un recital meravellós, on la veu de la rapsoda em duia un record de moments especials. Un arribar a casa abraçats. Un descansar sense fer-ho, notant la teva pell a tocar de la meva...

He despertat i sí, hi eres. Dormies i t’he estat mirant una bona estona. De sobte has obert els ulls i tot ha estat com abans. Tornàvem a respirar al mateix temps, pausadament, sense presses.

En el meu cap encara ressonaven alguns dels versos que havíem escoltat plegats:

«(…) —¿Per on passa? —Per la plaça
—¿Per on vola? —Per l'escola,
mes la ratxa que passà
escampà llavor exquisida:
alegresa per la vida,
remembrança per demà.»

El nou dia ha estat, com deia la Ma. Antònia Salvà, d’alegresa per la vida. Els camps semblen més verds i el cel més blau. I tot per nosaltres.

Mentre escric aquest nou relat, penso que la vida s’ha de viure com si no hi hagués un demà. S’ha d’anar a totes i viure cada moment amb la intensitat que ens demani el cor. Que la vida és feble però la passió és forta i que només gaudint dels instants s’arriba a la felicitat.

Són moments d’incertesa a l’exterior, de preocupació i desànim, però en el nostre interior podem tenir la fermesa de que només nosaltres podem crear, acceptar , canviar o viure el que tenim davant d’una forma o d’una altra. I optar pel sender negatiu no és intentar el millor camí.

Ara, et torno a buscar amb la mirada. Respiro amb l’amplada dels pulmons i somric.