Paraula obligatòria: Foc
Ja havia escrit centenars de fulls. Ho havia provat de totes les maneres.
Em seia davant de l’ordinador... i res.
Agafava llapis i paper... i res.
Vaig intentar agafar notes, i les anava
posant en aquells paperets de color groc que s’enganxen per poder-les
combinar... i res.
Anava i venia. Ho intentava a totes
hores. Fins i tot m’havia comprat llibretes de colors llampants i bolígrafs de
diferents formes i colors... i res.
La por al full en blanc començava a
molestar-me.
- Deixar-ho estar?... Mai (vaig dir-me,
deixant anar la resposta en veu alta)
Necessitava unes gotes d’inspiració i una
tarda tranquil.la i potser tot tornaria a rutllar.
Vaig recollir tots els mots que havia
escrit, ho vaig posar en una carpeta i vaig decidir anar a casa seva.
Ell feia veure que m’esperava el cap de
setmana, però jo sabia que m’enyorava cada dia, des de la sortida del sol fins
que, poc a poc, es ponia prop d’aquell estany.
Vaig arribar. Ell no hi era. Però jo
portava claus:
- Té, pren-les, per si de cas un dia vens
i jo encara no he arribat. És casa teva també. (m’havia dit no feia gaire,
mirant-me als ulls i abraçant-me amb força)
En entrar una escalfor agradable em va
tornar el somriure. Hi havia la llar de foc encesa. No podia ser lluny. Hauria
anat a comprar alguna cosa a la botiga de la cantonada. Potser intuïa que jo
vindria avui. Sap que sempre tinc fred.
Em vaig seure al sofà, i em vaig quedar
hipnotitzada per la petita flama que apareixia d’entre els dos tronquets en
brasa.
Vaig agafar la carpeta i vaig treure els
fulls on hi havia anat escampant paraules. Els vaig arrugar amb les mans,
llançant-los al foc, que ràpidament es va fer viu i s’alçà amb força.
La clau al pany, els
ulls li brillaven al veure’m.
- Ets aquí, avui, ara.
(va dir mentre em besava)
- Sí, sóc aquí, avui,
ara, sempre...
Nota: La meva novel.la
va començar aquella nit.
