Deu ser aquesta calor que fa a
Barcelona, que no deixa dormir i que alenteix els rellotges de la ciutat.
Rellegeixo
el Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry. L’he llegit moltes vegades, fins i
tot en veu alta. Però sempre hi trobo coses noves. Segurament, és el moment en que
el llegeixo, o el meu estat d’ànim, perquè crec que el que està escrit sempre
ha estat allà.
Avui,
si hagués de dir quin personatge podria ser jo, no seria ni la serp que s’empassa
l'elefant ni la rosa que cuida el petit príncep. Avui seria la guineu, donant
explicacions del concepte de ser “domesticat” i de la importància que
adquireixen les coses i les persones en el moment en que es converteixen en
úniques per a nosaltres.
Domesticar, diu la guineu, és crear
lligams. És fer única en el món, per a tu, a aquella persona o aquella cosa.
Perquè et fa que la vegis diferent, perquè et preocupes per ella, perquè no la
vols perdre, perquè creus que només és important per a tu.
Tots domestiquem i som domesticats, no
creieu?
També
és en aquest capítol on hi ha la frase que tothom recorda d’aquest llibre: “És molt
senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”
Però
amb el que realment m’identifico, és amb
el moment en el que el petit príncep, torna a veure a la guineu, en una segona
trobada. Aquest no arriba a la mateixa hora del dia anterior. La guineu li
recrimina el que no ho hagi fet perquè d’aquesta manera, si no sap quan
arribarà, no sap quan ha de preparar el seu cor per la trobada.
No
us passa això? No necessiteu crear “ritus” com diu la guineu?
Els ritus són el que fa diferent a un
moment dels altres, per viure els preliminars com una dolça espera, per gaudir
el camí que ens porta a allò que volem.
Moltes vegades, aquest temps, es viu
més intensament que el propi esdeveniment.
Segurament també coneixeu aquesta
sensació: Sentir-vos més emocionats i ser més feliços el dia o les hores
prèvies a trobar-vos amb algú o d’anar a una festa, que el que sentiu quan
arriba el moment.
Si sabem a quina hora ens trobem, ja
podem començar a viure la il·lusió des de molt abans.
Si no sabem quan serà... llavors no
vivim aquesta inquietud meravellosa d’imaginar-nos tot allò que podrà ser o que
podrà passar.
I que algunes vegades no acaba
passant...
Sóc
molt així. De voler saber quan i a on i què farem... Així, des de moltes hores
abans ja ho visc, ja em preparo...
Però,
també us he de dir que, darrerament, li he donat entrada a la improvisació. I no
em va del tot malament.
Té
els seus inconvenients de no saber que passarà i si passarà, però quan passa és
fantàstic i emocionant. I si no passa, no t’ha donat temps a fer-te il·lusions.
En
aquests temps en que tot va tan ràpid, en que les tecnologies ens acurten els
moments, i cada vegada volem més i més... deixar volar la imaginació, la
sorpresa i improvisar en el darrer moment té el seu punt de captivador.
Tot i que si pots dir-me quan quedem, molt millor!
