Paraula obligatòria: Permís
L’Emma era una dona de 50 anys que, després de dos
divorcis i algunes relacions esporàdiques, creia que la mala sort
l’acompanyaria tota la vida en això de l’amor.
Vivia en un petit poble de la costa, i a la tardor li
agradava passejar amb els peus descalços per la sorra mig mullada. La relaxava
saber que la fredor li arribava a tots els porus de la pell i, no tan sols, al
cor.
Aquella tarda, mentre les onades s’apropaven sense
tocar-la, va fer-se una promesa i, com un mantra, s’ho repetia una i altra
vegada.
“No vull demanar permís per viure.
No tornaré a
reclamar comprensió.
No buscaré, el
que em manca, en una altra llar.
No desitjaré res més que ser feliç.
Viuré amb un
somriure als llavis.
Estimaré sense
esperar res a canvi.
Agrairé tot el
que em puguin donar.
Atraparé el sol
del migdia”
L’Emma es tornava a sentir lliure, plena d’energia i amb
ganes de menjar-se el món. Tornava a estimar-se. Tenia ganes d’arreglar-se, de
pentinar-se els rinxols, de posar-se sabates de taló i sortir al carrer sense
donar explicacions a ningú.
Caminava pel passeig marítim, amb el cap alt, orgullosa
de la seva imatge. No tenia por, no es deixaria vèncer. Ara sí, havia guanyat.