Emocions a dojo

Quins dies!  Quines setmanes, podria dir. Des del darrer post han passat tantes coses que no sé per on començar.

Us diré que tot el que us explicaré m’ha emocionat. D’una manera o d’una altra.

Segons diuen, “emoció és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta positiva o negativa”.

Això és científic, sí, i així és. Però només quan notem aquelles sensacions que tots coneixem, quan se senten intensament, és quan realment entenem què és emocionar-se.

No sabia per on començar a escriure, he arribat a sentir la “por al foli en blanc”.
Tenim por perquè anticipem el futur?, perquè pensem massa què pot passar?, o perquè ens fan patir coses que segurament no passaran?.

Si vivim plenament cada moment del present, no podem tenir por. El present és l'únic que tenim a les nostres mans. Coneixem el que està passant i només podem fer que viure’l.

 

El primer esclat d’emocions es va produir tot just acabava de publicar el darrer post.
Mentre anava piulant per la xarxa, vaig rebre la noticia de que la Tati havia mort.

Vaig notar com m’envaïa la tristesa. Una immensa pena, perquè ella es perdria la resta de la seva vida.

La llegia, llegia la seva columna al Diari ARA, no me’n perdia cap: La dedicada als amics, la de la bufetada, la de l’agenda Moleskine... Moltes les tinc guardades.

Però també vaig sentir sorpresa. La veies i no semblava malalta. Sempre reia, el seu semblant sempre era de felicitat i de deixar fer. Lluitava i seguia gaudint de la vida com si no passés res.

I ràbia, molta ràbia. El càncer havia pogut amb ella i li havia guanyat la partida, li havia pres la vida. 

 

Les emocions sempre hi són, però si no les escoltes, si les reprimeixes, si no les deixes aparèixer, es cansen i dormen dins teu.

Però aquests dies m’han volgut envoltar i he sentit, he sentit més que mai.

Alegria de passar bones estones amb la gent que estimo, de poder fer allò que m’agrada sense penedir-me de res.

Satisfacció compartida per l’aprovat del carnet de conduir del meu fill.

Melancolia en les notes que sonaven en el concert del Palau de la Música.

Admiració i gratitud en la presentació del llibre d’en Gaspar Hernandez, “La Terapeuta”, quan l'escoltava, però sobre tot quan vaig poder parlar amb ell.
Il·lusió per l'inici d'un nou projecte... 

Aquesta, era una setmana que començava com sempre: Dilluns, sortir de treballar, després a dinar, fer quatre coses i a classe de txi-kung.

El matí no havia estat res especial, més aviat monòton. A primera hora de la tarda, va sonar el telèfon. Em comunicaven que, en una “cerca” de perfils, m’havien trobat. Que si volia anar, que si volia sortir a la “tele”.

El programa era una tertúlia sobre l’augment, en els darrers anys, dels estudiants majors de 30 anys a la universitat. Persones, que tenint feina i en principi la vida més o menys estable, tenen inquietuds, volen millorar en el seu àmbit laboral, o simplement, busquen saber d’alguna cosa, que tot i no tenir res a veure amb el que fan cada dia, els hi doni un nou enfocament a les seves vides, una forma d’obrir-se al món, d’enganxar-se de nou al tren que no hauríem de deixar mai.

Aprendre constantment, i fer-ho conscientment de que allò és el que volem fer i que ningú ens obliga, és molt gratificant.

Doncs bé, jo donava el perfil de ple. I, apa, cap allà que hi vaig.

Primer molt nerviosa, però un cop allà tot va anar rodat: una bona rebuda, sala de maquillatge, posada de micròfons, entrada al plató, conèixer al Cuní i als seus col·laboradors, i començar el programa. Des del moment en que vaig seure en aquell sofà blanc, els nervis es van substituir per una agradable sensació de benestar, de naturalitat, de estar fent una cosa que m’agradava. Em sentia “com un peix a l’aigua”.

Vaig tornar a casa amb el somriure posat. Només sortir vaig trucar als meus pares per saber que els havia semblat. Es va posar el meu pare, i el vaig notar orgullós, content, emocionat de veure a la seva filla il·lusionada. Aquella veu, em va fer plorar.

Ara, quan em pregunten que faré demà, només dic que veuré sortir el sol i deixaré que el dia vagi passant, vivint el moment i aprofitant tot allò que tingui davant. 

Mentre escrivia aquest post he contemplat una fotografia "regalada" que avui us deixo, senzillament preciosa!

I he escoltat la cançó d’en Joan Manel Serrat, “Hoy puede ser un gran día”. Per si no la coneixeu, us poso el trosset que més m’agrada:

“...Hoy puede ser un gran día, imposible de recuperar, un ejemplar único, no lo dejes escapar. Que todo cuanto te rodea lo han puesto para ti, no lo mires desde la ventana i siéntate al festín...”

(Fotografia cedida per Antoni Ruiz-Peinado)

Jugant amb les lletres

Fa dies que escric.

Que m’arriben lletres i lletres. Que les ajunto, que formen paraules i paraules.

Ara, les trobo juganeres.

Qui m’ho havia de dir, jo que creia que era “de números”. 

Llegir mai m’havia agradat massa.

I escriure...uff! quin mal de cap cada vegada que a classe deien: “Redacción libre”.

Jo no sabia per on començar. Quin patir, i quina angoixa.

Tampoc he sigut mai de jugar a l’scrabble, el trobava avorrit i pesat.

Els mots encreuats em feien més el pes, però tampoc per perdre el cap. 

Però moltes vegades, després d’una “bona patacada” inicies un canvi, una nova forma de veure i viure la vida.

I en els darrers dos anys, això s’ha fet més evident.

He començat una carrera que, tot i que té molt de ciència, necessita de les humanitats per seguir-la.

He llegit textos que m’han interessat, llibres que m’han emocionat.

He tornat a agafar l’hàbit de llegir el diari, de guardar articles.

He conegut persones que m’han fet veure les coses des d’un altre punt de vista. Altres que m’han animat a escriure. 

He sabut veure que hi ha lletres que enamoren, lletres que engresquen, lletres que emocionen, lletres que recriminen, lletres que destapen el que no ens atrevim a mostrar.

I per si fos poc, aquests dies també he gaudit d’un altre plaer relacionat amb les lletres: he jugat amb elles.

S’ha celebrat el 95è. aniversari del naixement de Joan Brossa. I a través d’una gran iniciativa de la seva Fundació, s’ha organitzat un “no parar” al twitter. Aquesta iniciativa consistia en fer un acròstic (“composició poètica en què les lletres que ocupen determinats llocs, per exemple les lletres inicials de cada vers, formen una paraula o frase...”) des del dia 1 al 19 de gener, segons les paraules “brossianes” que han vingut donades per la fundació.

Hi han hagut més de 1800 piulades, i jo m’ho he passat d’allò més bé.

Vaig començar a participar-hi el dia 6 i ja no vaig poder parar fins al final. 

Tothom em diu que no coneixien la meva “nova” faceta, però la veritat és que fins i tot jo m’he sorprès de com m’han anat sortint cada dia, un rere l’altre, els petits poemes, petits missatges encoberts. 

Cada dia he esperat la tarda per  posar-m’hi.

Alguns dies he pensat molt. He remenat el diccionari, o li he donat més d’una volta.

Altres dies m’ha sortit d’una tirada, i ho he penjat amb el hashtag  #Brossa95. 

El més complicat? El del dia 16. La paraula era Transformació. Tan llarga!

Tretze lletres per formar paraules i que no passessin dels 140 dígits de la piulada.

Però va acabar sortint. 

El que em va costar menys? El del dia 17. La paraula escollida era Mirada.

Només llegir-la vaig veure que no em calia pensar. L’acròstic sortia sol. Potser perquè sona suau. Potser perquè és dolça. Potser perquè la recordava. Potser perquè la imaginava. Potser... perquè m’agrada.

Mirall

Impecable que

Reflecteix

Aquella

Dolçor del meu

Amor.

 

 

 

 

(Els acròstics seleccionats per la Fundació a www.fundaciojoanbrossa.cat on trobareu el “tweetbook” que han editat)