La Voigtländer

Aquests dies, quan l'any comença i aprofitant algun dia de festa, poso ordre als armaris.

Girant i regirant he trobat la Voigtländer, la càmera de fotografiar que vaig heretar del meu avi.

Una càmera de les d'abans. No necessita piles ni bateries. No l'has de connectar a cap endoll. Però, necessita rodet.

Sí, sí, un rodet de fotografies. De 12, de 24 o de 36. En color o blanc i negre.

Fas fotos i les portes a revelar. Després, amb nervis, esperes que hagin sortit bé, no pots tornar a repetir el moment.

L'agafo, la obro, la miro. No crec que la torni a utilitzar. No puc ni vull negar els avantatges de les càmeres actuals.
No ho recordava, és preciosa. Té pes. La sents entre les mans, com aquelles plomes d'escriure que són de bon agafar.

Em passo la tarda buscant informació. Pel número de sèrie i gràcies a internet, sé que és un model original de 1955, la Vito-B de 35 mm. És de les primeres que es van fer amb l'objectiu calculat matemàticament per les lleis de la òptica.

M'assabento que la primera fàbrica es va establir el 1849 a Branschweig (Àustria).

Que després de la II Guerra Mundial es va incorporar un nou objectiu que destacava per la seva gran nitidesa i precisió d'enfocament, el "Color-Skopar".

Per això un dels lemes de Voigtländer va ser: "Because the lens is so good"

L'obturador només funciona si té el rodet posat, les perforacions del paper fotogràfic són les que mouen el mecanisme.

El comptador d'exposicions està situat en una petita finestreta frontal de la càmera. Mirant-la de cara, el número està al revés. Només és important per al fotògraf, que el veurà si fa rotar la càmera.
No hi ha dubte, és autèntica, és aquesta.

Segueixo investigant.

La va comprar el meu avi en una botiga del Passeig de Gràcia al tornar d'un dels seus viatges a Alemanya. Allà ja les havia vist, era la gran novetat, ell la volia. Però no era cosa fàcil passar les duanes amb aquests objectes. Va aprofitar que era l'aniversari de la meva àvia i li va "regalar". A ella gairebé no li va deixar tocar. Ell era així. Era d'ordenar, manar i rondinar. Però era el meu avi.

Crec que la vida s'ha de viure, s'ha de tocar. No cal veure-la passar a través d'una petita pantalla. No val imaginar que hi ha a l'altre costat.

A vegades s'ha d'esperar que arribi el moment, enfocar-lo, fixar-lo... i després, deixar de mirar pel visor i que els nostres ulls siguin la càmera que guardi aquella imatge.

El moment passarà, però nosaltres, i només nosaltres l'haurem viscut.

Tot i així, aquesta càmera va captar un temps, va captar unes vides, va captar moments únics, imatges lluminoses i emocions.  I amb ella, el meu avi va guardar el que per a ell era important:



El somriure de la seva dona

La tendresa de la seva filla

 

 

 

El moments amb la seva néta