Viure el teatre

Ho he tornat a fer, he anat al teatre. 

És un plaer al que no vull renunciar. De tant en tant, necessito sentir que els actors són reals, que estan allà, davant meu. He de notar com em sorprenen, com m’emocionen des del mateix moment en que s’alça el teló. He de viure aquesta màgia del directe que m’impregna i em captiva.

 

Darrerament he viscut  “El crèdit” de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i amb dos únics actors que omplen l’escenari, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas.

Puc dir, fort i alt,  que vaig sortit encantada, que em va sorprendre el gir que agafa l’obra al poc de començar, que vaig riure, que em va fer pensar, que la interpretació dels “Jordis” va ser magnífica, que hi tornaria si no fos perquè no queden entrades...

Aquest dissabte  també he viscut “La Ratonera” d’Agatha Christie. Diversos actors, tots coneguts per les sèries de casa nostra. Bones actuacions, però la posada en escena no em va resultar tan espectacular com la de l’obra de Galceran. La història ja m’era coneguda i per tant el factor sorpresa no va existir.

Potser massa llarga, potser feia massa calor, i, definitivament, hi havia massa públic constipat. La tos es va anar propagant pel pati de butaques com la misteriosa cançoneta de “Three Blind Mice”.

 

Però el que més m’agrada del teatre és sentir la passió dels actors, que una i altra vegada representen aquelles escenes com si fos la primera vegada que les fan.

És que m’hi trobo. M’hi veig. Fa temps que no en faig. Però, quan hi vaig, m’imagino entre bambolines, amb l’adrenalina a flor de pell. Amb aquelles ganes de fugir, o de llançar-me a l’escenari.

És un moment, inexplicable. Si no l’heu viscut mai, no entendreu el que us dic.

Però és un instant meravellós, en el que tot és possible: Oblidar-se del text, patir una sobtada afonia, tremolar o dansar, riure o cridar.

Fer exercicis de veu és una bona opció, distreu del moment i de passada prepares les cordes vocals.

Et preguntes que estàs fent allà, per què et “compliques” la vida, que si cal passar aquells nervis, que si ho fas, és perquè vols... Exactament com el que ara em passa, ara que torno a estudiar. I encara que ho faig perquè vull: el dia de l’examen és, de nou, com una sortida a l’escenari.

Això sí, és tan excitant, que si ho proves, t’enganxa.